Camino lent sota els fanals cansats,
on la llum, prima, s'estén com cendra.
Cada pas s’arrossega, com un somni
que es desfà en l’alba que no desperta.
La ciutat dorm, però jo no ho sé fer,
em devoro el pit ple de preguntes,
com una bèstia que no troba pau
ni en el ressò dels batecs que l’escolten.
Rimen les llàgrimes amb el temps
que no torna mai a mirar enrere,
i el silenci pesa més que el crit,
com el mar pesa més que la tempesta.
Em mira el vell banc, al parc desert,
on la fusta grinyola records antics.
Hi reposen els anys, com fulles seques,
esvaïts pels silencis dels camins.
Parlo amb l’aire, però no respon,
només el vent em du paraules velles.
I el sol, cansat, s’amaga al clot,
deixant la pell freda, buida de estrelles.
Sols queden ombres entre els arbres,
ombres que dansen, però no són meves.
Qui estima el buit que aquí s’escampa?
Només els núvols, grisos, sense treva.
Dona’m la mà, mentre el temps es fon,
mentre el cor es dilueix com una brisa,
i la memòria es desdibuixa com una ombra llunyana.
Dona’m la mà, que potser demà
les paraules s’esvaeixen,
però et reconeixeré, et sentiré en cada alè,
en cada gest, en cada silenci que compartim.
T’estimo, encara que les paraules s’esgotin,
t’estimo quan el dolor es transforma en tendresa,
quan l’ira es dissipa entre els teus braços.
Estaré al teu costat, fins que el temps deixi de córrer,
fins que els records siguin com onades
que arriben i se’n van, però no desapareixen mai.
Abraça’m, amb la teva mà que calma com l’aigua,
amb el teu cor que em guia com una estrella a la foscor,
abraça’m, fins que els ulls es tanquin
i el nostre últim adéu sigui una promesa sense fi.
Abraça’m, encara que no hi sigui,
perquè, mentre dorms, t’estimo,
i mai oblidaré la força del teu amor,
que sempre em sostenia, com una llum immòbil.
Fins al final, només vull tenir-te a prop,
en cada instant, en cada respir,
en aquest últim comiat que em queda,
perquè sé que el teu amor viurà en mi,
sempre, fins al final.
Qui soc?
Soc el crit que es dissol en el silenci,
la mirada que s'amaga en els ulls d'un altre,
el somriure que mai no es veu del tot,
una pregunta sense resposta clara.
Què soc?
Soc l'ombra de la llum que em defineix,
la conjunció de les meves pors i desitjos,
un fragment de tot, buscant el seu lloc
en un món que no sap el meu nom.
En el silenci de la nit, l’estrella és veu viva,
il·lumina els somnis d’una ànima sensitiva.
El vent canta suau una melodia eterna,
Nadal encén flames on la foscor és interna.
Els cors, com la neu, es desfan en calidesa,
troben en l’amor una dolça tendresa.
La lluna sospira damunt la terra humida,
recordant-nos que l’esperança és vida.
Que l’amor et sembri ales en cada caiguda,
que la pau t’ompli l’ànima quan tot es despulla.
Que la llum de Nadal sigui guia en la foscor,
i ompli el teu món de somriures i calor.
Amb cada estrella que crema, una mà et consola,
amb cada floc que cau, una carícia vola.
Bon Nadal, de cor, amb infinita gratitud,
que la vida et regali moments plens de plenitud.
En la nit serena, l'estrella il·lumina,
els cors s'omplen d'amor, la màgia germina.
El fred acarona, però l'escalf persisteix,
Nadal és un somni que mai no s'esvaeix.
Que l'amor t'abraçi, que la pau t'acompanyi,
i el teu camí brilli amb llum que no s'apagui.
Bon Nadal de tot cor, amb infinita alegria,
que l'any que comença et regali harmonia.
