Camino lent sota els fanals cansats,
on la llum, prima, s'estén com cendra.
Cada pas s’arrossega, com un somni
que es desfà en l’alba que no desperta.
La ciutat dorm, però jo no ho sé fer,
em devoro el pit ple de preguntes,
com una bèstia que no troba pau
ni en el ressò dels batecs que l’escolten.
Rimen les llàgrimes amb el temps
que no torna mai a mirar enrere,
i el silenci pesa més que el crit,
com el mar pesa més que la tempesta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada