AMANECER

Oscuridad fría.
Nadie, nada, infinito.
Lagrimas ocultas resbalan
por la piel del abismo,
hasta el mismo corazón.

Amanecer oscuro y frio,
la soledad eterna,
omnipotente silencio.

Gritos de los condenados,
a vivir día a día entre
rejas y enfermedad,
y absoluta tristeza.

Absorto, deambulo buscando
entre los demás vivos,
amor y nostalgia.

QUISIERA

Quisiera ser una estrella fugaz, 

y desaparecer en el cielo.

Quisiera ser viento

y no dejar de volar.

Quisiera ser agua de mar

que besa la playa, y se va.

Quisiera ser un espíritu

a quien nadie pueda atrapar.

Quisiera en éste momento

poder ser, todo lo que mi

alma anhela ser.

DESDE UN DESIERTO

 Siento que cada rayo de sol 

me hunde más en la arena.

Es la pena de buscar algo mejor

en una árida extensión de tierra.

Es inutil levantar la vista,

pues no hay nada que contemplar.

La tristeza está viva

con sólo respirar.

               

El día es infinito.

La luz tan penetrante,

que me entierra en lo profundo.

En una eterna melancolía,

en una pesada agonía,

imposible de soportar.

Cada pisada cae tan despacio,

hacia un vacío sin fin.

Y la lluvia de luz viene mojando

las huellas invisibles de mis pasos.

Voy a apagar la luz de las sombras,

y abrir los ojos en la noche oscura.

Que descanse mi alma.

Que la tristeza se evapore de la piel,

para que el silencio abra las puertas

hacia un nuevo amanecer.

NO ET RENDEIXIS

No et rendeixis, encara ets a temps
daconseguir-ho i començar de nou.
Acceptar les teves ombres, enterrar les teves pors,
alliberar el llast, reprendre el vol.

No et rendeixis que la vida és això,
continuar el viatge, perseguir els teus somnis,
desafiar el temps, córrer la runa,
i destapar el cel.

No et rendeixis, si us plau no cedeixis,
encara que el fred crema, encara que la por mossegui,
encara que el sol s'amagui, i calli el vent.
Encara hi ha foc a la teva ànima,
encara hi ha vida als teus somnis.

Perquè la vida és teva i teu també el desig,
perquè ho has volgut i perquè t'estimo,
perquè hi ha l'amor, és cert.

Perquè no hi ha ferides que no curi el temps.
Obrir les portes, treure els forrellats,

Abandonar les muralles que et van protegir,
viure la vida i acceptar el repte, recuperar el riure.
Assajar un cant, abaixar la guàrdia i estendre les mans.
Desplegar les ales i tornar a intentar el vol,
celebrar la vida i reprendre els cels.

No et rendeixis, si us plau no cedeixis, encara que el fred crema,
encara que la por mossegui,
encara que el sol es pon i calli el vent.
Encara hi ha foc a la teva ànima, encara hi ha vida als teus somnis.

Perquè cada dia és un començament nou.
Perquè aquesta és l?hora i el millor moment.
Perquè no estàs sol, perquè t'estimo.

HE ESTAT

No sé si he estat oceà o navili,

ociosa desgràcia o esplèndida victòria.

Tal vegada vaig ser un escriptor malenconiós,

que va intentar recrear una fosca història.

O un cervell cansat de ser escrit,

descomponent en trossos la memòria.

He delirat, he plorat, he rigut.

Això va ser ahir, ara com ara em reprimeixo.

 

ETERNAMENT

Al cor sentiràs la vida que hi batega,
ella nua damunt la sorra,
profunds silencis plens de tu
i aquesta solitud sense després.

Aquesta quietud
a penes amb els ulls,
ja ni el dol de la vida
que no visc
em perdo amb tu
entre el teu eco i el meu.

Repetiré el teu nom
i els llavis plens de tu,
proclamaré

I jo penso amb tu,
i et penso tendrament
i et veig i et tinc.

Només per tu,
eternament tu,
lluny de tot i en solitud
grans silencis tanta vida,
tant de tu

La bellesa i del meu goig,
no posa els límits
ni la buidor,
vida i no vida
el pensament de tu.

 

DONA’M LA MÀ

Dona’m la mà que s’acosta la meva hora.

Que el cor va deixant de bategar.

Tenim tantes coses per dir-nos i per recordar,

dolç i fidel amic.

Dona’m la mà i dona’m l’últim bes a la galta,

abans que em prengui la vida l’ombra.

Dona’m la mà en aquest últim instant,

que la vida deixa de bategar.