divendres, 19 d’abril de 2019

DECADÈNCIA



Pressento que se m'acaba el temps.
Cada minut que passa, sento que la meva vida
se m'escapa de les mans.

Assec el dolor en els meus ossos.
Veig en la meva decadència,
on acaba la meva aventura.

On s'amunteguen records
d'una vida costa amunt.

Quan vaig començar a viure,
em sentia segura.

La meva lluita del dia a dia,
amb dolor i amargors.

Divina joventut.
Que va minvant mentre viatges,
enfonsant a les nostres ànimes
en el ploro.

Doncs et portes amb tu les joies
del cos juvenil que tant enyoro.
I vius com un mort
en hores baixes,
sabent que has perdut
un gran tresor.

Era la meva força i la meva guia,
lluitant amb esperances,
sense pensar que arribarien
tan aviat les meves enyorances.

Veig escurçar-se els meus dies,
i vaig perdent aquesta força.

Les meves forces contra la seva força.
Ja derrotada, quan
m'aculli aquesta terra,
on fondré la meva vida,
alegries i tristeses.

També deixaré el dolor,
la meva vellesa, la meva decadència.

De vegades penso,
quant hauré viscut?.
Si feliç hauré estat.


Quan vaig tenir energia,
quant gaudiria
vivint experiències?.

Veig en la meva decadència
on acaba la meva aventura.

On s'amunteguen records
d'una vida costa amunt.





dimecres, 17 d’abril de 2019

DIFERENT



Era diferent, estranya, distinta,
callada, discreta, sense alè aparent.
Al pati tots els dies dels companys indiferència.

Va aprendre a conviure amb l’amarg present,
i una malaltia per tota la vida.

A l’escola,
ni  un gest de companyia,
ni una paraula amable
que li fes costat.
Rebia una ofensa rere l’altra,
sense trobar refugi en un algú estimat.

Altives companyes que a classe tenia,
que amb despit mostraven el seu sentiment.
Orgulloses, llestes, competitives,
humiliant-li l’ànima, creant patiment.

Patiment a aquella que no es defensava,
que mai no trobava el seu lloc.
Que com a resposta abaixà la mirada,
i ser com es sempre avergonyida.

dilluns, 15 d’abril de 2019

LIBERTAD

 

Hoy me invade la añoranza, 
y como un nudo me oprime 
la tristeza en la garganta.

El cielo viste de gris, 
y llora lágrimas mirándome a mí 
por perder la esperanza.

Entre las nubes el Sol 
me acaricia la cara. 

Con un suave rayo de luz, 
para aliviar mi nostalgia. 

Sol, tus rayos tal vez calmaran 
la soledad de mi alma,
 y la tristeza de mis días, 
que solo ven melancolía.

Sola me pasó los días, 
en mi balcón asomada, 
viendo la gente pasar.

Van de acá para allá, 
y nadie me mira.

Nadie me dice nada, 
ellos gozando de libertad, 
y yo aquí postrada, 
sin poder moverme.

Qué bonita libertad, 
quien pudiera gozarla 
y andar de aquí para allá.