Vivències ja viscudes, temps enllà,
segles de saviesa acumulada.
Ser, dins d'altres sers,
plenitud recollidora,
terra fermentada per antigues matèries,
esperant el retorn a ella.
Cicle incomplet,
en procés de perfecció.
Vida que dóna vida,
tots els mons dins el meu món.
Coronació.
Flair d'agost de figuera abrusada,
simfonia d'olors: menta, fonoll, gessamí,
olivera i pinassa socarrimada pel sol
de la Mediterrània.
Brisa marina amb regust de sal,
cortina blanca que balla com gavina amansida.
Sesta embriagada de vi i formatge, de flaires
i sons d'estridents cigales mascles.
Cossos nus, suaus i suosos,
que conviden a la còpula, a fantasies
desbordades pels cinc sentits.
Aquelles flors que han brotat
al mig del camí,
aquelles flors semblen tristes,
però encara m'han encantat veure-les,
encara que estiguin destinades
a morir sota els nostres passos,
sense cap lament.
Morrerem lentament, sense consol,
però elles reneixeran una vegada i una altra;
el poeta s'encarregarà de que mai moren,
i això perdurarà eternament.
El nostre temps s'atura
quan s'atura el nostre batec,
com una flama que es fon,
com el sol que es pon.
Cada moment viscut,
cada instant compartit,
és un tresor que guardem,
dins el cor, profund i infinit.
Mentre batega el nostre cor,
el temps flueix com un riu,
portant somnis i esperances,
com fulles en el seu camí.
Però quan arriba el final,
quan l'últim alè ens deixa,
el món segueix girant,
i el temps, per nosaltres, cessa.
Els records que vam crear,
les petjades que vam deixar,
viuen en els cors dels altres,
com estrelles en el firmament.
El nostre temps s'atura,
però l'amor que hem donat,
segueix bategant etern,
en la memòria, sempre viu.
Així, en cada vida breu,
hi ha una eternitat amagada,
perquè el temps és un regal,
que es viu, s'estima, i es guarda.
Quan el nostre batec s'atura,
el nostre temps troba la pau,
i en la serenitat de l'infinit,
trobem el repòs, dolç i suau.
És la nit de Sant Joan,
la màgia és arreu,
foc i danses a l'aire,
brillen estels al cel blau.
Fogueres a les platges,
el mar canta dolç,
gent riu i s’abraça,
somnis al vent, flueix la llum.
Les flames ballen vives,
el passat es crema,
deseixides cendres,
somnis nous que germinen.
Es desperta el misteri,
sota un cel encisador,
la lluna plena somriu,
omplint cors de fervor.
Saltant sobre el foc ardent,
la por s'esvaeix en la nit,
petits encanteris de vida,
la màgia ens uneix, infinit.
És la nit de Sant Joan,
on tot és possible,
records fets de llum,
d'una nit inoblidable.
El temps perdut,
una ombra que s'allarga,
entre les hores que s'esvaeixen,
com un riu que flueix sense parar,
portant amb ell els moments que no tornen.
Cada segon perdut és un tresor robat,
una història no escrita, un somni no viscut,
en el rellotge de la vida, les agulles avancen,
sense esperar els qui s'han quedat enrere.
Mirem enrere amb una mirada trista,
recordant les oportunitats perdudes,
els instants de joia que vam deixar escapar,
en la cursa frenètica cap al futur incert.
Però malgrat tot, en aquest riu de temps perdut,
hi ha lliçons a aprendre, camins a trobar,
cada error, una pedra en el camí,
cada pèrdua, una oportunitat de créixer.
Així que no temem el temps que s'escola,
aprenguem a viure amb plenitud,
apreciant cada moment com un regal,
en el teixit efímer de l'eternitat.
T'escriure ara, mentre somnis en l'enyor del record,
quan l'agonia i la tristesa et colpegin com a batussa cruel.
T'estimo quan el meu ser es desdibuixa en la foscor de l'oblit,
i la malaltia ens separa en l'oceà de la solitud.
T'estimo, encara que demà ja no sigui jo qui et miri als ulls,
ni et recordi com el far que il·lumina la meva nit.
T'estimo, amb la impotència d'un cor que s'enfronta a l'oblit,
quan la soledat es converteix en l'únic
confident dels nostres secrets.
T'escriure ara, mentre somnis,
per si demà ja no puc dir-te com admiro la teva fortalesa.
Per si demà, en el buit de l'oblit, la meva veu s'esvaeix,
i només queda l'eco d'un amor
que resisteix l'assalt de la malaltia.
Ara m'adono que jo no soc culpable de res,
tu ets el monstre, tu ets el paràsit,
tu ets una persona tòxica i cruel.
Tu la volies fora de la teva vida
sense comptar amb el que jo volia,
ets un egoista, sols pensaves en tu.
Les teves paraules, verí disfressat,
els teus actes, punyals a l'ànima,
has trencat tot el que era pur.
No escoltaves, no veies el meu dolor,
la teva ombra s'estenia per tot arreu,
m'ofegaves amb la teva presència.
Però ara, amb el temps, veig clarament,
jo no soc culpable de res,
tu ets el monstre, el paràsit, el cruel.
I jo, al final, alliberat del teu jou,
em reconec en la meva pròpia llum,
lluny de la teva foscor, soc jo mateix.
Aquelles flors que han brotat
al mig del camí,
aquelles flors semblen tristes,
però encara m'han encantat veure-les,
encara que estiguin destinades
a morir sota els nostres passos,
sense cap
lament.
Morrerem
lentament, sense consol,
però elles reneixeran una vegada i una altra;
el poeta s'encarregarà de que mai moren,
i això perdurarà eternament.
Quan tot sembla perdut,
i la foscor ens envolta,
l'esperança renaix,
com una flama nova.
Amb força i determinació,
seguim endavant,
perquè fins i tot en la nit més llarga,
el sol sempre torna a brillar.
