Donde pongo la vida
Vinc de l'ahir, des del passat ombrívol.
Amb les mans encadenades pel temps,
amb la boca segellada des de les èpoques arcaiques.
Vinc satisfeta de dolors antiquats,
recollits per segles i èpoques,
arrossegant cadenes forjades i indestructibles.
Vinc del fosc del pou de l'oblit,
del buit amb el silenci de la humiliació,
amb la vergonya i anul·lació per ser dona.
Amb la desigualtat a sobre,
amb els fuets del menyspreu.
Amb la por hereditària que ha corroït la meva ànima,
des del principi dels temps.
Vinc de ser esclava per mil·lennis.
Sotmesa al desig del meu raptor, parella, cap o marit.
Esclavitzada sota el poder d'homes cavernícoles,
que encara no han sortit de les cavernes.
Convertida en ofrena de matrimoni de conveniència,
oferta als déus de ritus mil·lenaris.
Venuda al desert,
o bescanviada com una mercaderia.
Vinc de ser apedregada per adúltera.
He estat mutilada a molts pobles,
per despullar el meu cos de plaers.
I en animal de càrrega convertida,
treballadora i paridora de la raça.
M'han violat sense límit,
a tots els racons del planeta,
sense que compti la meva edat madura o tendra,
o el meu color, condició o corpulència.
Devia servir ahir els senyors,
prestar-me als seus desitjos,
lliurar-me, donar-me, destruir-me,
oblidar-me de ser una entre milers.
He estat m'enceba i concubina
d'un comerciant d'esclaves.
Prostitutes encadenades i captives als seus desitjos,
i sempre ha estat igual el meu tractament.
D'uns i altres, sempre captiva,
dependent, sempre capturada i submisa.
Menor d'edat a tots els assumptes.
Invisible a la història més llunyana,
oblidada a la història més recent.
Jo no vaig tenir la llum de l'alfabet
durant llargs segles.
Vaig pagar amb les meves llàgrimes la terra
que havia de cultivar des de la meva infància.
He recorregut el món en milers de vides,
he estat una a una lliurada.
He conegut tots els tipus d'humiliació i de preu,
però gairebé tots porten la marca dels temps.
Uns manegen vides com amos i senyors,
asfixien, empresonen, succionen i arruïnen.
Altres manegen ànimes, comercien amb idees,
espanten o sedueixen, manipulen i oprimeixen.
Uns compten les hores amb el tall de la gana,
travessat al mig de l'angoixa.
Altres viatgen nues pel seu propi desert,
i dormen amb la mort a la meitat del dia.
He recorregut tots els camins,
he esgarrapat parets i assajades disciplines.
Tractant de complir amb el mandat de ser
com ells volen, però no ho he aconseguit.
Mai no es va permetre que jo escollís
el rumb de la meva vida.
He caminat sempre en una alternativa,
ser santa o prostituta.
He conegut l'odi dels inquisidors,
que a nom de la "santa mare Església",
van condemnar el meu cos a la seva inclemència,
de les infames flames de la foguera.
M'han trucat, bruixa, boja, endevina, pervertida,
aliada de Satan, esclava de la carn,
seductora, nimfòmana, culpable dels mals de la terra.
Però vaig continuar vivint,
llaurant, collint, cosint
construint, cuinant, teixint
curant, protegint, parint,
criant, alletant, cuidant
i sobretot estimant.
He poblat la terra d'amos i d'esclaus,
de rics i captaires, de genis i d'idiotes,
però tots van tenir la calor del meu ventre,
la meva sang i el seu aliment.
I es van emportar una mica de la meva vida.
Vaig aconseguir, i en aquest continent deshonrat,
vaig continuar la meva existència, carregada de dolors quotidians.
Negra i esclava al mig de la hisenda,
em vaig veure obligada a rebre l'amo
quantes vegades volgués,
sense poder expressar cap queixa.
Després vaig ser cosidora,
pagesa, serventa, pagesa,
mare de molts fills miserables,
venedora ambulant, curandera,
cuidadora de nens o de gent gran,
artesana de mans prodigioses,
teixidora, brodadora, obrera,
mestra, secretària o infermera.
Sempre servint a tots,
convertida en abella o sementera,
complint les tasques més ingrates,
modelada com a càntir per les mans alienes.
I un dia m'oblidi de les meves angoixes,
un dia em vaig cansar dels meus tràfecs,
vaig abandonar el desert i l'oceà,
vaig baixar de la muntanya.
Vaig travessar les selves i confins,
i vaig convertir la meva veu dolça i tranquil·la
en botzina del vent,
en crit universal i embogit.
I vaig convocar la vídua, la casada,
a la dona del poble, a la soltera,
a la mare angoixada,
a la lletja, a la recent parida,
a la violada, a la trista, a la callada,
a la bella, a la pobra, a l'afligida,
a la ignorant, a la fidel, a l'enganyada,
a la prostituïda.
Lluitar per la vida cap home no ho farà.
La lluna va ser la nostra llum, de matinada.
Les ones bressolaven els nostres pensaments
i el meu braç en el teu coll va servir de coixí.
Van començar a emergir els sentiments.
Els meus petons es van lliurar lliurement,
a explorar els tabús del teu cos.
Mentre tot el que passa per la meva ment,
es va amagar en les muralles, molt endins.
L'amor es va despullar de la tristesa,
les carícies van ser in crescendo,
i el cor de sobte va obtenir ànsies de viure.
Va despertar aquell feble cor,
que mai l'amor va conèixer.
La venjança és dolça i no engreixa.
La venjança és el mos més dolç,
per al paladar, que mai
s'ha cuinat a l'infern.
La millor venjança,
es realitza lentament
i amb els ulls ben oberts,
i totes les direccions
per ferir punxentment
La millor venjança
és ser diferent de qui va realitzar el dany.
La millor venjança és un gran èxit
La millor venjança és viure
i posar-te a prova a tu mateix.
Viure bé és la millor venjança.
L'èxit és la millor venjança.
La millor venjança, és no ser com el teu enemic.
Se'ns obra cada nit en la foscor,
ens endinsa estretament al somni,
enmig d'esplais que duren mentre el son
a un bell indret, oasi de delícies
i el despertar no ens regala la calma
quan ve després d'un malson,
si no pena i l'enyor, potser, per la felicitat
que s'ha esvaït però el son no sol duu
goig en la boira dels somnis,
ja que sovint, si encara són sensibles,
a un bri de la llum, quan la son ens abraça
sentin a prop el segell de l'abisme.
Soledad...
Eterna amiga de mi alma, que matas mi fe y mi esperanza,
que reprimes mis deseos más profundos.
Soledad...
Durante toda mi vida has sido mi única compañía.
Y aun así me haces sufrir,
y no logro acostumbrarme a vivir entre tus brazos.
Tú, mi fiel compañera, enemiga de mis dichas
y amiga de mis lágrimas. Encadenada junto a mi alma,
has hecho que solo vea el oscuro silencio de tus brazos...
Soledad...
No quiero verte, no quiero palpar tu inmensidad.
Con tu grandeza, destruyes mis fuerzas,
y arrancas el deseo de avanzar en la vida.
Has penetrado en mi existencia y mi alma, y con ellas te diviertes.
Eres asesina de mis sueños, la madre del desconsuelo.
Has hecho trizas mi sonrisa y mi felicidad,
¿qué más esperas de mí?
Tal vez deseas de mi vida sus pedazos.
Todo lo dejo en tus frías manos...
en la última agonía de mi corazón cansado.
Tens a la vida al teu abast,
a la mà, però no n'hi ha prou.
La vida com la poesia,
és el límit infinit del llenguatge.
És l'ombra de la ploma.
Al principi va ser el gest
i el gest va ser so,
i el so es va fer paraula.
I tot ja hi és
i tot ja és per ella.
I el poema és un no ésser,
i un no ésser, sense.
I la paraula és la vida,
i la poesia és la llum.
És el llampec a la nit,
és el fulgor etern.
Però l'ombra no entén,
no entén de versos,
ni tampoc llampecs sap.
La vida com la poesia,
és el límit infinit del llenguatge.
El meu límit, on és el meu límit?
Ni jo mateixa ho sé.
Potser la qüestió hi és,
a la resistència que em vulgui posar...
Però arribar al límit minva el teu ésser,
s'acompanya d'esgotament,
mental i físic, et col·lapsa, t'impedeix créixer...
No arribis al límit, evita-ho, faràs bé,
doncs jo arribar al límit,
i el gust que deixa al cor és amarg.
Límits n'hi ha molts,
la vida és l'única cosa que no pots perdre.
La vida és repte.
Viu-la, senta-la, riu, plora.
Guanya, perd, ensopega,
però sempre mira-la als ulls,
i no t'ensorris.
La vida és bella,
encara que algunes vegades no sigui color de rosa.
la vida és plena d'alegries i penes.
Cal viure-la pas a pas,
i veuràs que al final, sempre aconseguiràs els teus somnis
La vida és una força, una llum, un camí.
És la lluita per aconseguir els teus somnis,
sense rendir-te.
És gestar-se cada nit,
parir-se cada dia.
Però sempre...aixecar-se i seguir.
Camino buscant un poeta amb molta sensibilitat,
perquè escrigui un poema.
Busco un poeta que amb amor i humilitat,
Desgreni tots els seus versos,
i amb un afecte escriviu una poesia.
Busco un poeta que sàpiga rimar
una lletra amb una altra lletra.
Busco sense pausa un poeta.
Deixo la porta oberta,
perquè escriguis de la teva mà,
el millor dels poemes,
aquest mai imaginat.
Busco un poeta perquè redimeixi la meva lletra,
i les tanqui en un conte que conformi un poema.
Es cerca poeta, que senti el cor.
Que ens expliqui els seus desitjos i esperances.
Es cerca poeta que escrigui amb l'ànima,
un poeta que sigui sincer,
humil i sense rancúnies.
Es busca poeta o poetassa,
amb ànima noble i de gran cor,
amb un estil únic,
amb sentiments als versos.
Amb alegries, amb oracions belles,
amb una presència sincera.
I que l'esperança segueixi viva,
amb raigs de fe i molta alegria.
Que ompli de benediccions i felicitat,
a tantes ànimes que ho necessiten,
ara i sempre ....
Es busca un poeta que parli d'amors,
que regali a la seva paraula el colorit de les flors.
Un poeta, les lletres del qual siguin només melodies,
que res sàpiguen de pena, que el seu dir sigui de joia.
Es busca poeta, que la llum sigui el camí,
i que mai perdi la veritat.
I no utilitzila paraula per ferir.
Ni es burli, ni sigui burlat.
Es busca poeta o poeta.
