dilluns, 27 de setembre del 2021

MI VIDA EN PEDAZOS

Hoy de todo nada queda.
Solo me acompaña la tristeza,
la soledad y  los recuerdos.
Y sin querer reviven ese momento
que hiere mi corazón.

Entregue mi tiempo, mi alma y mi espíritu.
Yo solo quise amar con el corazón.

Mi dolor, momentos encerrados en mi corazón,
que nunca podrán ser arrancados.

dimarts, 21 de setembre del 2021

AIRES DE TARDOR

Els meus sentiments
tenen aires de tardor.
L'olor de terra mullada mentre recollim bolets.
Llum de sol.

Arbres que escampen catifes de fulles
que cauen, com si fossin llàgrimes per la seva pèrdua ...

Torna aquesta sensació
d'olor a castanyes torrades,
de carn d'olla bullint als fogons,
de codonys per fer confitura
de calor dins de la llar ...
I la malenconia, sense saber per què,
es planta descaradament dins del meu cor.

divendres, 17 de setembre del 2021

VENIU SENYORA MORT


Veniu senyora mort.
Ja tinc la cambra desada i ben a punt.
El ram de roses, la música lentisima,
la seda, els morats en la nit, cita perfecta.
Veniu, Senyora Mort, ja res no manca.
Veniu molt lenta, beseu-me a poc a poc, sense dir paraula,
i que faci amb plaer la seva feina.

dissabte, 11 de setembre del 2021

QUISIERA BORRAR DEL RECUERDO LOS ATENTADOS DEL 11 S

Regresar al pasado y dar marcha atrás.
Quisiera ser del grito nota de silencio,
de la tibia mañana de paz.



De la segada vida soplo de tristeza,
nota dolorida de cantos que suspiran,
de llanto y soledad.



Quisiera ser del violín la cuerda sonora,
resonancia imposible de un eco sin final.



Las voces alzadas al viento quisiera ser el tono
el ritmo, el compás.

 

Hoy  20 años despues,

una lágrima para el ausente,

que desapareció por culpa de un sanginario,

cuya vida voló en un segundo,

como ave que huyó de un estruendo.

 

Yo no soy poeta,

solo siento sufrimiento y el lamento.

 

No soy aedo de mil lágrimas,

solo soy humano,

solo expreso versos o estrofas,

de un roto corazón por esa atrocidad.

 


dimarts, 7 de setembre del 2021

MADRE

Quisiera escribir estos versos,

a esa mujer que me dio la vida,

ahora que ya no estás en vida

 

Tú que me enterraste a la sombra de este mundo,

dejando en mi corazón un profundo vacío,

y condenándome a un eterno aislamiento.

 

Tú que me lanzaste a la soledad del olvido,

y a vivir en la oscuridad de la vida,

donde reina la implacable crueldad.

 

No quisiste que fuese una más de tus hijas,

ni que tu voz en la oscuridad me oriente.

 

No entiendo porque me abandonaste,

como si yo para ti no fuese nadie.

 

Me trajiste al mundo sólo para sufrir tu indiferencia.

 

Sólo puedo decirte que llegará el día

de mi recompensa por tanto daño sufrido,

Ahora ya no puedes maltratarme más.

 

No sé si tú tendrás algún día mi perdón.

 

Porque el castigo que yo he sufrido

con tanta furia, nadie lo merece.

 

Me dejaste desnudo y sin sueños que alcanzar,

lleno de tristeza, soledad, angustia y desesperación.

 

Me robaste conocer a tus nietos,

y vivir experiencias con mis sobrinos

Me robaste y mutilaste mis sueños,

mis deseos de vivir, mis días de libertad,

mi alegría, mi felicidad.

 

Me déjate en un desierto de sal,

la sal de mis lágrimas.

Llena de tristeza y soledad,

abandonada y hundida,

en un gran dolor que mortifica mi existir.

 

Ahora que no estás madre,

estos son momentos que siente mi corazón,

y que nunca podrán ser arrancados

No encuentro un lugar suficientemente grande,

como para guardar mi dolor.

No siento un espacio vacío en mi alma.

No lloro tu pérdida.

divendres, 3 de setembre del 2021

ENCLAUSTRAT

Viu enclaustrat amb tu,

ple de limitis i barreres

sospiro per una mica de tendresa,

una mica de descans al meu dolor

que m'arrossega a l'abisme

de no poder de tu escapar-me.

 

Presoner per obligacion,

perpètuament i congenicamente,

i mut, i gairebé inert, en el meu silenci,

vivio o sobrevisc enclaustrat amb tu.

 

Silenciós davant l'evidència

que la teva ets el meu món i el meu botxí,

i de tu no puc escapar, no puc fugir, no.

 

Aguditzo els meus sentits,

i miro al cel en el crepuscle

del que del meu lentament es va morint,

amb el adbertimiento del teu agonizacion

fins al meu final amb sofriment,

i patiment fins a la meva mort.

 

Cada dia ets diferent,

més cruel, més inhumà, més punxant.

 

Cada moment ets un altre, amb un nou dolor,

amb un somriure endiablat, que martiritzes la meva ment

la meva ser la meva ànima, el meu cos

però, ets un altre, cada vegada més diferent,

però amb un únic obsegetivo

amargar-me, maltractar-me i eleminarerme

sense abans no sigui amb la teva gran tortura.

 

I no obstant això et sóc fidel, segueixo vivendo amb tu

viu enclaustrat amb tu,

ple de linites i barreres.

 

De vegades en penombra et sento,

com un ideal que a moments s'esfuma,

i en silenci que no et noto

com el solitari dels ulls tristos.

 

Sóc teu en el meu tormentosa

delicada persona de naturalesa,

fràgil feble, i torturada

per la malaltia que m'enclaustra,

a la vida plena de dolor sofriment.

 

Davant de tu va manifestar

sóc l'esclau encadenat

el que viu en el suplici,

entre les quemantes hores del dia

i els minuts dels quals em turmentes.

 

I encara dius que vola sense barreres,

sense horitzons que m'alliberes,

si el teu vius per sobre de tot,

de tot el que jo sóc,

i més enllà d'això, et desitjo

si no estigués enclaustrada amb tu

tal vegada ja no viuria tal vegada ja no existiria

perquè sóc de tu,

i sempre de tu,

l'enclaustrat per tu,

pel dolor sofriment

patiment sense fi per tu.