Em mira el vell banc, al parc desert,
on la fusta grinyola records antics.
Hi reposen els anys, com fulles seques,
esvaïts pels silencis dels camins.
Parlo amb l’aire, però no respon,
només el vent em du paraules velles.
I el sol, cansat, s’amaga al clot,
deixant la pell freda, buida de estrelles.
Sols queden ombres entre els arbres,
ombres que dansen, però no són meves.
Qui estima el buit que aquí s’escampa?
Només els núvols, grisos, sense treva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada