El Que Ens Queda de Vida

En el murmuri del temps que avança,

descobreixo el bategar del meu anhel,

darrere cada rol que la vida em llança,

un desig profund, un sincer estel.

He estat filla, mare, companya,

però avui escolliré ser només jo,

abraçant la calma, la vida lleugera,

sense més cadenes, sense més por.

Aniré a viatjar sense rumb, deixar-me portar,

prendre un cafè a la tarda daurada,

l'aroma a torrat, el sol a brillar,

riure amb amics, aprendre a estimar

cada instant, cada jornada.

No més exàmens, ni més pressions,

el meu temps és meu, vull gaudir,

trencant estereotips i cors,

deixo enrere allò que no vull carregar.

Que la vida segueixi, amb el seu pas constant,

quan jo marxi, no hi haurà més dolor,

només l'eco de rialles, un instant,

marcant el temps d'un amor.

Així que celebrem, amb rialles i alegria,

els moments que ens fan sentir,

doncs el que ens queda en aquesta travessia

és un regal diví: viure i riure!

I si el ocàs ens troba en la dansa,

que cada record sigui un far al mar,

perquè en cada pas, en cada confiança,

hi ha un llegat etern: l'art d'estimar

RENAIXÉR EN L'ADVERSITAT

En un món que crida i s'agita,

on el dolor a vegades ens abriga,

s'alça un murmuri, suau i sincer,

és la veu de l'ànima, pur i sencer.

No deixis que el fred et endureixi,

ni que l'ombra la teva llum ofusqui,

pues en cada llàgrima que cau,

hi ha un raig d'amor que no s'apaga.

L'amargor pot intentar robar,

la dolçor que portes en estimar,

però al teu pit, un foc ardent,

et recorda que l'amor és valent.

Si el món s'oposa, i tu decideixes,

caminar per senders que no es demanen,

sent-te orgullós, ferm i clar,

pues la teva essència és un regal rar.

Així, en la tempesta, en la calma,

mantén la tendresa sempre a l'ànima,

que encara que el món no ho comprengui,

la teva llum brilla fort

LES MORTS EVITABLES

En les aigües que arrasaven, 

un crit ofegat ressonava, 

valencians de cor valent, 

sota el pes d'un destí impotent.

Els carrers ploraven llàgrimes, 

la terra, un mar de desgràcies, 

caminant entre ombres, 

on els somnis s’han esfumat.

Un riu que no sabia aturar-se, 

un vent que s’enduia el demà, 

la vida, com un miratge, 

s’esllavissa entre els dits, 

mentre el dolor es fa veritat.

Morts evitables, ens diem, 

cada nom, una ferida viva, 

la natura, un gegant irat, 

que ens crida amb veu de tempesta.

Recordem aquells que ja no són, 

amb el cor en pena, un adéu, 

les seves rialles, ecos perduts, 

en el silenci d’aquest greu.

Que no ens oblidem del seu pas, 

que lluitarem per un demà millor, 

perquè cada vida, un regal trencat, 

mereix el seu honor, la seva llum.

I en cada gota que cau del cel, 

que sigui un record, un últim desig, 

que el dolor ens uneixi en la lluita, 

perquè cada ànima sàpiga que no està sola.

FA TEMPS QUE ESTIC SENSE ESTAR

Fa temps que camino entre ombres,

on la llum és un record llunyà,

els dies es fonen en un núvol gris,

i el cor, un ecosistema de silenci, s'atura.

Les estrelles han perdut el seu brill,

la il·lusió, un murmuri que es fon,

i l'ànima, com un riu tranquil,

flueix sense rumb, sense un destí definit.

Busco el color en la rutina,

un raig de sol que acariciï el rostre,

però la vida es presenta com un quadre,

on les pinzellades han perdut la seva força.

Potser és hora de despertar,

d'escoltar noves veus que xiuxiuegen al vent,

de deixar que el cor torni a cantar,

i redescobrir la màgia del present.

Si alguna cosa et mou, no ho dubtis,

mira al teu voltant amb ulls nous,

la bellesa pot amagar-se en els detalls,

i potser, un dia, el teu somriure tornarà a brillar.

REFLEXIONS DE L'ABSÈNCIA

Potser aviat moriré,

ningú recordarà el meu nom,

ni a la tomba on reposaré,

solitari, en el silenci d'un món.

Uns diran: "Era un bon caballer",

altres murmuren, "un sinvergüenza,

un retrat de la dualitat,

en la memòria, una contradicció intensa.

La meva pàgina es tancarà,

sense rastre del meu pas,

la vida seguirà amb el seu ritornell,

el sol sortirà, i es pondrà, sense compass.

He viscut en l'angoixa i el dubte,

amb por del que va i del que vindrà,

oblidant-me de la meva essència,

escoltant veus que no em deixen ser qui sóc.

I així, per què he de temer?

Si l'absència és el meu llegat,

un murmuri en el vent que passa,

un record que s'esvaneix, en el temps, es perd.