RECUERDOS

Quiero silenciar mi pensamiento de tu recuerdo,

olvidar tu nombre para no pronunciarlo.

La desesperación me ahoga,

y el dolor me aprisiona.

En vano intento cerrar mis heridas,

sintiendo que muero en  lenta agonía.

Y en el umbral de mi muerte te desentierro,

hiriéndome más tu presencia en el recuerdo.

Me abriga la soledad,

me hiere tu ausencia prolongada,    

hundiendo en la desesperanza

a mi alma desolada.

No hay esperanza, cuando la esperanza...

es la nada.

Y con el profundo dolor de la perdida de tu amor,

yo te añoro, yo te reclamo.

Por qué fingiste que me amabas,

por qué engañaste a mi corazón.

Por qué en la entrega de nuestros cuerpos,

cuando mi alma en comunión con la tuya

se fundía dulcemente, me decías que eras mía.

Y ahora estoy solo, consumiéndome en la desesperación.

Entre el odio y el amor, sangrando por las heridas

de tu abandono, mi pobre corazón siente que se muere.

Y el odio me aferra a la vida.

Ya no se si vivir o morir.

MORT

Mort que arrabasses vida,
sembrant desesperança,
deixant tristos, buidas
les ànimes enamorades.

Mort indigna,
que d'amor no saps res.
Que invencible vols ser
i no vences al no-res.

No calles la veu d'un poble,
que crida la llibertat.
No vences a l'amor,
del que estima de veritat.

Perquè el que lluita, amb causa,
no pot morir mai.
El que estima amb bogeria,
¡a tu, mort! vencerà.

DESTRUCCIÓ

El dimoni s'agita al meu costat sense parar.
Flota al meu voltant com aire impalpable.
Ho respiro, sento com crema el meu pulmó,
i ho omple d'un desig etern i culpable.

De vegades presa, coneixedor 
del meu amor al poema,
la forma de la més seductora dona.

Així em condueix, lluny de la mirada de Déu,
panteixant i destrossat de fatiga, al centre
de les planes del fastig, profundes i desertes.
I llança als meus ulls, plens de confusió,
brutes vestidures, ferides obertes,
i l'amaneixo sagnant de la destrucció!

SI POGUES DIBUIXAR

Si pogués dibuixar
amb pinzellades de lletres
tot el viscut.

Si pogués teixir
amb enfiladisses de lletres,
la qual cosa ens va regalar l'atzar.

Si pogués brodar en un bastidor,
amb fils de sentiments.
I crear lletra a lletra,
la qual cosa en aquell estiu em va regalar la teva amistat.

Si pogués atrapar,
tot el que parlaven,
en creuar-se les nostres mirades.

Si m'haguessis explicat tot el teu dolor.
Jo...jo t'hauria abraçat.
I no t'hagués deixat partir,
cap a aquest lloc, sense tornada.

Avui sento nostàlgia...
Nostàlgia d'adults jugant com a nens,
sense recordar el que són.
Nostàlgia de riures... de mirades fugaces.
Nostàlgia de discussions sense raó.
Nostàlgia de paraules tranquil·les,
sota una mateixa veu.

Avui el meu plor és més amarg.
Avui, les meves llàgrimes s'abracen a les ones del mar,
esperant trobar entre elles, el teu mirar.

SOC O NO SOC

Jo estic absent però, en el fons d'aquesta absència,

hi ha l'espera de mi mateix.

I aquesta espera és una altra manera de presència,

l'espera de la meva tornada.

Jo camino en viatge donant una mica de la meva vida,

que m'han esperat molts anys.

 I es van cansar d'esperar-me i es van asseure.

Jo no estic i estic.

Estic absent i estic present en estat d'espera.

Ells voldrien el meu llenguatge per expressar-se,

i jo voldria el d'ells per expressar-los.

Heus aquí l'equívoc l'atroç equívoc.

Angoixant, lamentable,

em vaig endinsant en aquestes paraules.

Vaig lligant les meves frases,

se'm van caient les carns.

I el meu esquelet es va revestint de sentiments.

M'estic fent poeta?

És dolorós i ple de tendresa.

Podria donar un crit ,però s'espantaria .

Amb la transsubstanciació, si es sere poeta,

o simple desgraciat que no sap expresar.se.

Cal guardar silenci.
Esperar en silenci,

per tenir i saber una resposta 

ADEU PRIMAVERA

L'últim raig de sol,

s'emporta la primavera.

I demà, amb la llum primera,

naixerà un estiu d'estrena.

L'estiu que ara comença,

és amable i compassiu.

Omple de promeses l'aire.

És l'olor de la ginesta.

És l'amic quan em somriu.

Escampa la pluja i la pena,

m'abraça, m'empeny en l'aire.

És com la teva abraçada,

càlid refugi d'olors,

que m'envolta altra vegada.

PESSEIC DE VIDA

Tot lo nostre, estimada.

Tot lo nostre no són,

més que pessics de la vida,

que s'hi troben plens d'amor.

I s'han de viure, ma vida,

un a un i sens deixar.

Ni tant sols d'aquesta vida,

un pessic per escapar.

Perquè amor meu,
s'ha de viure pas a pas i tros a tros.

I oblidar-nos de morir,

que això ja vindrà tot sol.

Quantes hores i quants dies,

tant vuits i morts no hem viscut.

I quants pessics de la vida,

en cos i ànima, ma vida,

en cos i ànima hem perdut!.

HE NASCUT A LA MEDITERRANIA

He nascut a la mediterrània.

Ho diu la dansa, 
la màgia de la nostra sardana.

Jo he nascut a la Mediterrània,

d`aigües blaves, blanques.

A trenc d’alba,
sota la curosa mirada de la lluna.

Amb el cel tan blau com l’aigua.

I per això la ric, la ploro.

Somriures i llàgrimes.

On descansen desassossecs,

angúnies, sospirs  i desànims.

He nascut a la Mediterrània.

Amb l’orgull d’una terra,

blanca de llum, verda de boscs,

i de mar blava.

Mar Mediterrani.

IRA

Vull la sang

omplint les venes.

Que a punt d'esclatar,

enrogeixen els ulls,

fent que sembli

que se'n van del cos.

Els punys serrats

amb foc a la gola.

I els braços tensos,

i dimonis a l'estómac.

A punt de saltar,

incontrolats i agressius.

I tot per no res.

Així és la ira.

POETA

El poeta coloca
sus versos entre sonidos del cielo
Entre la bruma del día.
Entre la cúspide del tiempo.
Entre las risa del niño. 
Entre el alma y el suspiro.
Y el aire se agita mientras inspiro tu nombre.