Els tambors de l’abisme

Batega, batega — massa fort, massa ràpid,
com cops secs en un pit massa estret.
El cor no canta: crida,
esgarrapa per dins, devora la pau.
És un animal tancat, encegat,
que colpeja les costelles com barrots.

L’albada no és roig, és sang vessada.
Cada batec és un crit que no surt,
un incendi al coll, una punxa a les temples.
Espurnes? No — explosions.
Petits trons sota la pell.

El cel no és blau. És una gola oberta
que engoleix l’aire i escup silenci.
Els somnis, trencats? No — esclafats
com vidre sota un puny invisible.
Tot es mou, tot cau, tot fuig.
La por és una bava negra que puja per la tràquea.

El sol no escalfa. Crem.
És un estilet que gira dins les venes.
El groc és una alerta:
"corre, fuig, t’ensorres".
Però no hi ha sortida. Només parets de carn calenta.

L’esperança? Fa temps que va marxar.
El verd és un record que s’esvaeix,
una llum apagada per cops de tambor.
Cada batec, una bufetada del no-res.
Una cursa cega contra l’infart de l’ànima.

I al final, el negre.
No com nit, sinó com abisme obert.
Aquí els secrets no dormen — criden.
Cada sospir és un estertor,
cada silenci, una condemna.

El cor no viu.
Sobreviu.

QUAN EL SILENCI PESA MÉS QUE LA VIDA

QUAN EL SILENCI PESA MÉS QUE LA VIDA

Camino per carrers que són ossos trencats,
terra cremada on el temps s’ha fet runa,
on les ombres criden en un llenguatge de mort,
i les mans, buides, no troben cap abraçada.

L’aire és un punyal glaçat que es clava a dins,
m’esclafa els pulmons, em buida la veu.
La llum s’ha apagat —fugida, exiliada—
i la nit, negra com la sang de l’univers,
m’ofega, m’estreny, m’absència.

No hi ha ningú que escolti el batec esquinçat,
aquest cor que és pols, i brasa, i foscor,
que cau sota el pes d’un destí sense nom,
d’un silenci que pesa més que la vida mateixa.

Sobreviure és una cadena que crema la pell,
resistir és una guerra perduda abans de començar.
Sóc presoner del no-res, de l’oblit immens,
un crit enfonsat en el buit d’un món que s’esfondra.

I el meu silenci, incendi que crema en l’abisme,
és l’última llàgrima de tot allò que s’ha perdut,
una pregària desesperada que trenca el cel fosc,
esperant —fins a l’últim sospir—
que algú senti el crit que ja no té veu,
quan el món s’apagui i només quedi l’eco
d’un silenci més potent que la vida.

ESCLAU DEL TEMPS, LLUITADOR DE L’ÀNIMA

 

Va arribar sense avisar, com una ombra freda,

i va robar-me el futur, sense demanar perdó.

 

El meu cos ja no és el meu,

es transforma en un remolí que m’ofega,

que em treu l’alè i m’empetiteix.

 

Les mans tremolen sense parar,

les cames vacil·len, em trenca el dolor.

Cada moviment és una batalla,

cada gest, un crit silenciós.

 

Ell m’observa sempre,

i jo, sense voler, em sento petit,

aclaparat per un enemic invisible.

 

Però dins meu, el cor no s’atura,

segueix lluitant, encara que el cos es rendeixi.

Hi ha una força que no es veu,

una esperança que no es pot trencar.

 

Cada dia és un combat,

una lluita plena de dolor i de coratge.

En els passos més insegurs,

hi ha victòries que només jo sé.

 

I mentre el temps em vol esclau,

jo segueixo sent lliure,

lliure de voler resistir,

lliure d’estimar,

lliure de viure.

RENAIXÉR EN L'ADVERSITAT

En un món que crida i s'agita,

on el dolor a vegades ens abriga,

s'alça un murmuri, suau i sincer,

és la veu de l'ànima, pur i sencer.

No deixis que el fred et endureixi,

ni que l'ombra la teva llum ofusqui,

pues en cada llàgrima que cau,

hi ha un raig d'amor que no s'apaga.

L'amargor pot intentar robar,

la dolçor que portes en estimar,

però al teu pit, un foc ardent,

et recorda que l'amor és valent.

Si el món s'oposa, i tu decideixes,

caminar per senders que no es demanen,

sent-te orgullós, ferm i clar,

pues la teva essència és un regal rar.

Així, en la tempesta, en la calma,

mantén la tendresa sempre a l'ànima,

que encara que el món no ho comprengui,

la teva llum brilla fort

FA TEMPS QUE ESTIC SENSE ESTAR

Fa temps que camino entre ombres,

on la llum és un record llunyà,

els dies es fonen en un núvol gris,

i el cor, un ecosistema de silenci, s'atura.

Les estrelles han perdut el seu brill,

la il·lusió, un murmuri que es fon,

i l'ànima, com un riu tranquil,

flueix sense rumb, sense un destí definit.

Busco el color en la rutina,

un raig de sol que acariciï el rostre,

però la vida es presenta com un quadre,

on les pinzellades han perdut la seva força.

Potser és hora de despertar,

d'escoltar noves veus que xiuxiuegen al vent,

de deixar que el cor torni a cantar,

i redescobrir la màgia del present.

Si alguna cosa et mou, no ho dubtis,

mira al teu voltant amb ulls nous,

la bellesa pot amagar-se en els detalls,

i potser, un dia, el teu somriure tornarà a brillar.

REFLEXIONS DE L'ABSÈNCIA

Potser aviat moriré,

ningú recordarà el meu nom,

ni a la tomba on reposaré,

solitari, en el silenci d'un món.

Uns diran: "Era un bon caballer",

altres murmuren, "un sinvergüenza,

un retrat de la dualitat,

en la memòria, una contradicció intensa.

La meva pàgina es tancarà,

sense rastre del meu pas,

la vida seguirà amb el seu ritornell,

el sol sortirà, i es pondrà, sense compass.

He viscut en l'angoixa i el dubte,

amb por del que va i del que vindrà,

oblidant-me de la meva essència,

escoltant veus que no em deixen ser qui sóc.

I així, per què he de temer?

Si l'absència és el meu llegat,

un murmuri en el vent que passa,

un record que s'esvaneix, en el temps, es perd.

EL TAPÍS DEL TEMPS

 

 

En els racons d'una memòria vella,

records que s'esvaeixen com fum en el vent,

ombres d'històries mai dites,

llavis que ja no xiuxiuegen ni un suspir.

 

Temps que fou, ara només pols que balla al vent,

escombrat pels vents impertorbables de l'oblit,

quimeres d'un passat llunyà, com estels apagats,

perduts en l'abisme de l'eternitat.

 

Què fou de les mans que construïren somnis,

de les veus que dansaven melodies sota la lluna?

Tot es dissol en el temps, una sinfonia perduda,

escoltant els ecos d'un silenci tan profund,

murmuri de veus oblidades que deixen només el buit.

 

Miralls trencats reflecteixen el passat en fragments,

bocins dispersos per la mà de l'eternitat impasible,

i nosaltres, fantasmes envoltats de foscor i oblit,

busquem peces d'un trencaclosques antic, perduts.

 

Cada vida és un fil fràgil en el teixit infinit

del gran tapís ondulant de la humanitat,

algunes cauen en l'oblit com fulles al vent,

sense deixar rastre, sense ressenya, efímeres.

 

En les solituds silencioses del cor reposen,

records de vides que ja no són més que ombres,

esperances que es van esvair com estels foscos,

llavors que no van arrelar mai, desolades.

 

Però en el silenci profund de la memòria,

palpitant en l'ombra misteriosa del passat,

les vides perdudes encara esperen amb esperança,

ser rescatades de l'oblit per una llum encara per brillar.

 

En els racons més foscos i ocults de la memòria,

reposen les empremtes suaus d'aquells que van ser,

com flors que mai van florir ni van captar la llum del jardí.

 

Però en el cor immens del temps, persisteixen,

com una melodia suau que no s'apaga mai,

les vides oblidades encara murmuren amb delicadesa,

esperant ser escoltades, recordades per sempre.

 

Que aquest poema sigui un humil homenatge,

a aquelles vides oblidades i ignorades,

que en el teixit insondable del temps trobin lloc,

i en el recòndit racó de la nostra memòria, refugi.

DIA MUNDIAL DE LA POESIA

En el Dia Mundial de la Poesia,

el cor s'omple de joiósa al·legria,

mientres la llum dels versos resplendeix en una dansa vermella.

 

És un càntic a la vida, un clam d'amor i de bellesa,

que ens guia en el camí amb una certesa dolça i serena.

 

 

Els mots es transformen en delicats pètals de flors,

que embriaguen l'ànima amb el seu perfum de colors.

 

És la dansa rítmica del llenguatge, una melodia en compàs,

que ens convida a somiar, a créixer, a estimar més i més.

 

 

En cada estrofa, s'amaga un raig de pura veritat,

una llum brillant enmig de la foscor, una dolça llibertat.

 

La poesia és un far que ens guia en la nit més obscura,

una veu càlida que ens acompanya amb amor sense mesura.

 

 

En aquest dia tan especial, celebrem amb joiosa exaltació,

el poder immens dels mots per donar forma a la nostra creació.

 

Que la poesia ens recordi sempre la bellesa d'aquest viatge,

i ens convidi a escriure amb l'ànima i el cor ple de coratge.