QUAN EL SILENCI PESA MÉS QUE LA VIDA
Camino per carrers que són ossos trencats,
terra cremada on el temps s’ha fet runa,
on les ombres criden en un llenguatge de mort,
i les mans, buides, no troben cap abraçada.
L’aire és un punyal glaçat que es clava a dins,
m’esclafa els pulmons, em buida la veu.
La llum s’ha apagat —fugida, exiliada—
i la nit, negra com la sang de l’univers,
m’ofega, m’estreny, m’absència.
No hi ha ningú que escolti el batec esquinçat,
aquest cor que és pols, i brasa, i foscor,
que cau sota el pes d’un destí sense nom,
d’un silenci que pesa més que la vida mateixa.
Sobreviure és una cadena que crema la pell,
resistir és una guerra perduda abans de començar.
Sóc presoner del no-res, de l’oblit immens,
un crit enfonsat en el buit d’un món que s’esfondra.
I el meu silenci, incendi que crema en l’abisme,
és l’última llàgrima de tot allò que s’ha perdut,
una pregària desesperada que trenca el cel fosc,
esperant —fins a l’últim sospir—
que algú senti el crit que ja no té veu,
quan el món s’apagui i només quedi l’eco
d’un silenci més potent que la vida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada