LA VIDA QUE SE’NS FON ALS DITS

Hi ha un rellotge dins les mans,

que no fa soroll, però corre sempre.

El temps s’escola com sorra fina,

i ningú el pot aturar.

Naixem sense saber comptar minuts,

i quan en som conscients,

ja han passat voltes senceres

sense avís, sense retorn.

Vivim corrents darrere somnis,

oblidant mirar el cel,

oblidant dir t’estimo

quan encara hi som a temps.

La vida és un sospir llarg i breu,

una cançó que no es repeteix.

És un nen que creix massa de pressa,

uns ulls que un dia ja no hi veuen.

Per això, estima fort,

abraça avui, perdona ara.

Digues el que sents, riu, plora…

fes que el cor parli més que el temps.

Perquè al final, tot cau,

com el temps que s’esmuny pels dits,

com un rellotge desfet per la memòria…

i només queda el que hem viscut de veritat.

QUAN EL TEMPS SE M' ESCAPA

Amb els peus menuts i el cor a la mà,

jo escales que es perden en la boira.

Darrere em queda un mar ple de records,

davant, un rellotge que mai no espera.

El temps no parla, no demana permís,

però em segueix com una ombra suau.

Cada graó és un instant que fuig,

cada pas, un adéu que no he pogut dir.

Vaig néixer sense saber comptar hores,

i ara les compto amb por i tendresa.

Hi ha joguines soles dins la pols,

i abraçades que es trenquen dins l’ànima.

El rellotge té ales d’ombra i fum,

i fuig com un crit dins la nit.

Jo només voldria aturar el món

i tornar a ser aquell nen que somreia.

Però la vida no espera, només empeny.

I avanço, amb els ulls plens d’aigua.

No vull arribar, però no puc parar,

com si encara pogués salvar un instant.

I si al final el temps m’esborra,

que sigui amb els ulls ben desperts.

Perquè viure no és només passar,

és estimar, perdre… i no oblidar.

QUAN EL PRINCIPI I EL FINAL ES MIREN.

No s’han vist mai, però alguna cosa invisible els reconeix.

Un comença el viatge, l’altre ja ha recorregut gairebé tot el camí.

Ell, petit, es meravella davant de tot el que veu.

Ella, gran, es despedeix a poc a poc de tot el que estima.

Les rodes que els porten són diferents,

però totes dues avancen gràcies a algú que els acompanya.

Ell encara no sap caminar sol.

Ella ja no pot caminar sola.

No intercanvien paraules.

Només una mirada…

Una mirada que diu:

“Jo vinc d’on tu ets… i tu aniràs on jo sóc.”

En aquell instant, el temps s’atura.

No hi ha edats, ni distàncies.

Només dues vides que es reconeixen.

I aleshores ho entens:

que tots fem el mateix viatge,

només que en direccions oposades.

QUAN EL SILENCI PESA MÉS QUE LA VIDA

QUAN EL SILENCI PESA MÉS QUE LA VIDA

Camino per carrers que són ossos trencats,
terra cremada on el temps s’ha fet runa,
on les ombres criden en un llenguatge de mort,
i les mans, buides, no troben cap abraçada.

L’aire és un punyal glaçat que es clava a dins,
m’esclafa els pulmons, em buida la veu.
La llum s’ha apagat —fugida, exiliada—
i la nit, negra com la sang de l’univers,
m’ofega, m’estreny, m’absència.

No hi ha ningú que escolti el batec esquinçat,
aquest cor que és pols, i brasa, i foscor,
que cau sota el pes d’un destí sense nom,
d’un silenci que pesa més que la vida mateixa.

Sobreviure és una cadena que crema la pell,
resistir és una guerra perduda abans de començar.
Sóc presoner del no-res, de l’oblit immens,
un crit enfonsat en el buit d’un món que s’esfondra.

I el meu silenci, incendi que crema en l’abisme,
és l’última llàgrima de tot allò que s’ha perdut,
una pregària desesperada que trenca el cel fosc,
esperant —fins a l’últim sospir—
que algú senti el crit que ja no té veu,
quan el món s’apagui i només quedi l’eco
d’un silenci més potent que la vida.

ESTIU EN EL COR: POESIA DE LLUM I ESPERANÇA

 El sol s’aixeca dorat al matí,

omplint el cel de llum i esperança,
els camps de blat es mouen suaument,
com si respiressin amb el batec de la terra.

La brisa suau t’acarona el rostre,
com un petó de la natura,
i l’estiu s’instal·la en el nostre cor,
fent que tot sembli més viu, més intens.

Les flors s’obren amb rialles de colors,
com si despertessin somnis amagats,
les abelles dansen felices,
i el mar murmura secrets antics, plens d’amor.

El cel s’omple de somnis de llum clara,
com un record d’esperances que mai no s’esborra,
els rostres lluïts de felicitat,
són com estrelles que il·luminen el camí.

Les tardes llargues, càlides i daurades,
ens conviden a somiar, a sentir que el món és nostre,
el temps sembla aturar-se,
perquè volem retenir aquest moment de pau i bellesa.

Sentir l’estiu és abraçar la vida,
és banyar-se en riures de sol radiant,
és deixar que el cor voli lliure i lleu,
i viure cada instant com si fos un regal, un miracle.

Oh, estiu, meravellós i vibrant,
ets poesia que neix en cada cor,
una dansa de colors, de somnis i calor,
que ens fa sentir que el món és brillant i ple d’amor.

PAISATGE AMB PLÀSTIC

 

He vist ocells que fan nius amb plàstic,

i rius que porten ampolles en lloc de peixos.

Les muntanyes encara aguanten,

però tenen cicatrius de ciment.

 

A la ciutat, la gent no mira amunt,

només baix, cap a les pantalles,

com si el cel no els concernira.

 

Una àvia plora en una estació,

ningú l’ajuda: no és viral.

 

Les paraules “solidaritat” i “terra”

dormen en diccionaris antics,

sota la pols de la desmemòria.

 

Però encara hi ha llavors,

dins d’alguns cors maltractats.

Potser demà, o demà passat,

algú dirà prou,

i escriurà amb fang i esperança

un nou principi sense fum.

LES COSES QUE NO ES DIUEN

Camine pel carrer on vivíem,

la façana encara conserva

aquella esquerda minúscula

que tu deies que era un batec.

 

La persiana rovellada crida

el teu nom en silenci,

com si encara hi visqueres

entre el vent i la pols.

 

La veïna em mira de reüll,

potser pensa que vinc tard,

que ja no cal parlar

dels morts quan els vius s'esgoten.

 

Però jo et parle, mare.

Et dic el que mai vaig dir:

que la por m’era un plor sec,

que em posava fort per tu,

que el teu silenci era una abraçada.

 

Ara el temps fa malbé

les finestres que no s'obrin,

i els records s’assequen

com la roba al fil

d’un estiu que no s’acaba.

JA NO HI ETS

 

He recollit la pols dels teus passos
com qui recull el silenci d’un comiat.
Era lleugera, gairebé no pesava,
com el teu record
quan intento oblidar-lo.

L’he posada dins un cistell trencat,
i l’he deixat surar sobre un estany quiet,
on ni l’aigua s’atreveix a moure’s.
Esperava que tornessis,
encara que fos en forma de vent.

Però només ha vingut la pluja,
i amb ella, el fred.

He escampat la teva absència pel foc,
com si cremés una part de mi.
No hi ha llum.
Només brases callades
i el cruixir d’allò que mai va dir adeu.

Camino descalç entre ombres,
sentint només els meus propis passos,
aquest eco trist
que em diu
que tu ja no hi ets.

I malgrat tot,
cada cop que plou,
espero.