He recollit la pols dels teus passos
com qui recull el silenci d’un comiat.
Era lleugera, gairebé no pesava,
com el teu record
quan intento oblidar-lo.
L’he posada dins un cistell trencat,
i l’he deixat surar sobre un estany quiet,
on ni l’aigua s’atreveix a moure’s.
Esperava que tornessis,
encara que fos en forma de vent.
Però només ha vingut la pluja,
i amb ella, el fred.
He escampat la teva absència pel foc,
com si cremés una part de mi.
No hi ha llum.
Només brases callades
i el cruixir d’allò que mai va dir adeu.
Camino descalç entre ombres,
sentint només els meus propis passos,
aquest eco trist
que em diu
que tu ja no hi ets.
I malgrat tot,
cada cop que plou,
espero.
