Hi ha un rellotge dins les mans,
que no fa soroll, però corre sempre.
El temps s’escola com sorra fina,
i ningú el pot aturar.
Naixem sense saber comptar minuts,
i quan en som conscients,
ja han passat voltes senceres
sense avís, sense retorn.
Vivim corrents darrere somnis,
oblidant mirar el cel,
oblidant dir t’estimo
quan encara hi som a temps.
La vida és un sospir llarg i breu,
una cançó que no es repeteix.
És un nen que creix massa de pressa,
uns ulls que un dia ja no hi veuen.
Per això, estima fort,
abraça avui, perdona ara.
Digues el que sents, riu, plora…
fes que el cor parli més que el temps.
Perquè al final, tot cau,
com el temps que s’esmuny pels dits,
com un rellotge desfet per la memòria…
i només queda el que hem viscut de veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada