dijous, 3 de juliol del 2025

LES COSES QUE NO ES DIUEN


Camine pel carrer on vivíem,

la façana encara conserva

aquella esquerda minúscula

que tu deies que era un batec.

 

La persiana rovellada crida

el teu nom en silenci,

com si encara hi visqueres

entre el vent i la pols.

 

La veïna em mira de reüll,

potser pensa que vinc tard,

que ja no cal parlar

dels morts quan els vius s'esgoten.

 

Però jo et parle, mare.

Et dic el que mai vaig dir:

que la por m’era un plor sec,

que em posava fort per tu,

que el teu silenci era una abraçada.

 

Ara el temps fa malbé

les finestres que no s'obrin,

i els records s’assequen

com la roba al fil

d’un estiu que no s’acaba.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada