He vist ocells que fan nius amb plàstic,
i rius que porten ampolles en lloc de peixos.
Les muntanyes encara aguanten,
però tenen cicatrius de ciment.
A la ciutat, la gent no mira amunt,
només baix, cap a les pantalles,
com si el cel no els concernira.
Una àvia plora en una estació,
ningú l’ajuda: no és viral.
Les paraules “solidaritat” i “terra”
dormen en diccionaris antics,
sota la pols de la desmemòria.
Però encara hi ha llavors,
dins d’alguns cors maltractats.
Potser demà, o demà passat,
algú dirà prou,
i escriurà amb fang i esperança
un nou principi sense fum.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada