PER A TU, ANGELINA
L’Angelina no ha mort del tot.
No pot morir algú
que ha estimat tant.
Només ha creuat un llindar
que els ulls no saben veure,
però que el cor reconeix de seguida.
Perquè hi ha persones
que, quan marxen,
no deixen buit.
Deixen amor
escampat per tot arreu.
I l’Angelina era d’aquestes.
Era forta,
però no dura.
Forta com qui ha conegut el dolor
i, tot i així,
ha decidit no tancar el cor.
Forta com qui cau
i s’aixeca
sense fer soroll,
sense rancor,
sense deixar de ser bona.
Era dolça
sense demanar res.
Tendra
sense esperar res a canvi.
Amigable
com una abraçada inesperada
en un món que sovint fa mal.
Tenia aquella bondat rara
que no s’imposa,
que no es mostra,
que simplement hi és
i ho transforma tot.
L’Angelina era llum discreta.
No enlluernava,
però escalfava.
No cridava,
però sostenia.
Era d’aquelles ànimes
que fan casa,
que fan refugi,
que fan pau
només amb la seva presència.
Va lluitar.
I va lluitar de veritat.
Contra el dolor del cos,
contra el cansament de viure,
contra la por,
contra la injustícia
d’una vida que a vegades colpeja massa fort.
Va lluitar sense odi.
Va lluitar amb dignitat.
Va lluitar amb amor,
que és la forma més alta,
més difícil
i més valenta
de resistir.
Avui el món és una mica més fred
perquè ella ja no hi camina.
Però els cors que ha tocat
bateguen diferent
gràcies a ella.
I això —això—
no mor mai.
L’Angelina viu
en cada record que fa venir llàgrimes dolces,
en cada silenci que no fa por,
en cada gest amable
que algú fa
sense saber per què.
I és perquè ella hi va passar
i va deixar empremta.
Gràcies, Angelina,
per estimar sense mesura,
per donar sense condicions,
per ser força sense fer mal,
per ser tendresa
en un món ferit.
Que la terra et sigui lleu.
Que la llum t’embolcalli suaument.
I que sàpigues —allà on siguis—
que has deixat una empremta
que ni el temps,
ni la mort,
ni l’oblit
podran esborrar mai.
No et diem adéu.
Perquè l’amor
no sap dir adéu.
Et diem gràcies.
I fins sempre,
Angelina.
Amb tot el meu cor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada