Hi havia una cosa molt petita
que no vam fer.
Una abraçada.
Només això.
Ni paraules grans,
ni promeses eternes.
Només els teus braços
tancant-se al voltant dels meus
un instant.
El temps just
per respirar junts
i sentir
que el món, per un moment,
era un lloc segur.
Però aquell instant
no va arribar mai.
La vida va seguir endavant.
Els dies passaven,
la gent reia,
s’enamorava,
es deia adéu.
I jo també caminava
entre tots ells
com si res.
Però dins meu
va quedar un lloc buit.
Un buit estrany,
tranquil,
silenciós.
Amb els anys vaig entendre
què era.
Era l’espai exacte
d’aquella abraçada
que no vam viure.
Perquè hi ha coses petites
que semblen no importar.
Un gest.
Un segon.
Un instant.
Però de vegades
tota una vida
pot quedar marcada
per una sola cosa
que no va passar.
I encara avui,
quan la nit és molt quieta,
sento dins el pit
una tristesa suau
amb la forma
dels teus braços
que mai
em van arribar
a envoltar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada