35 ANYS SENSE TU KETTY

 

KETTY, ETERNAMENT EN EL MEU COR

Avui fa trenta-cinc anys
que vas marxar, Ketty,
i no hi ha dia
que el teu nom no travessi el meu pensament,
que la teva ombra no acaroni el meu record.

Encara sento el teu alè suau
entre els racons de la casa,
i les teves potes que corrien
pel jardí de la meva infància,
perden-se en un temps que ja no existeix.

Et busco en el silenci,
en el vent que s’esmuny entre les fulles,
en cada racó de llum i ombra
on sé que vas existir
i on encara et penso.

La teva mirada em crema l’ànima,
com un llamp que mai no s’apaga,
i encara ara, dècades després,
el dolor em talla el cor,
el buit et crida i tu no hi ets.

Recordo els teus crits d’alegria,
els cops de cua que em despertaven,
les nits en què t’adormies al meu costat
i em feies sentir complet,
perquè la teva fidelitat era més gran que el temps.

Ara, quan miro el cel,
busco la teva silueta entre les estrelles,
i et parlo en el secret dels meus sospirs,
i encara que la terra t’hagi reclòs,
ets més viva que mai dins del meu cor.

Què seria de mi sense tu?
Què seria del meu cor sense aquest dolor constant,
sense aquesta nostàlgia que em travessa cada dia,
sense aquest crit silenciós que diu:
“Ketty, ets el meu etern record,
i mai t’oblidaré”?

Encara ara ploro per tu,
encara ara et sento al costat,
encara ara em fa mal no poder tocar-te,
no poder-te abraçar una última vegada,
però la teva memòria és un far,
un llamp de fidelitat que mai s’apaga,
una flama que em recorda que vaig estimar
amb tot el que sóc.

Ketty, avui, trenta-cinc anys després,
et ploro amb tot el meu cor,
et penso amb cada batec,
et crido amb cada sospir,
i en el dolor que mai se’n va,
et trobo de nou,
et trobo eternament,
et trobo viva dins la meva ànima.