ABISME D’ÀNIMA

Caminava buscant un vers
dins la foscor del meu cor.
Un llamp va travessar-me,
puriu, ardent, impossible de retenir,
i es va fondre en la profunditat de mi mateix.

Cent anys podria perdre
sense tornar a sentir
aquella glòria que em cremava per dins,
aquella flama que em feia tremolar,
i després em deixava sol
entre ombres que es burlen de mi.

Busco la meva ànima,
i sé que mai la trobaré.
Cada respir és un abisme,
cada pensament un desert,
cada mirada un crit
que només escolta el buit.

El silenci em pesa als ossos,
m’estreny com les mans d’un fantasma,
i el record em crema la sang.
He estimat, he perdut,
he caigut en l’oblit que em defineix,
i encara així camino,
entre ombres i llums que s’esmunyen.

Veig els rostres que se m’allunyen,
els noms que ja no sé pronunciar,
els cors que ja no bateguen amb el meu,
i la solitud em vesteix de nit eterna.

El temps és un ocell de ferro,
que vola i m’oblida,
i jo només em pregunto
com puc existir
quan tot el que sóc
s’esmicola entre els dits del vent.

Però dins la tragèdia hi ha una espurna:
un vers que em crida,
un llamp que no s’apaga,
un eco que em diu:
segueix buscant, encara que sigui en la ruïna.

Cada pas és dolor,
cada record un ferida oberta,
cada silenci un mar que m’empassa.
I malgrat tot,
el cor insisteix.
Malgrat la por,
malgrat la buidor,
malgrat l’abisme que m’engoleix,
segueixo buscant
el vers que em torni a casa,
la llum que encengui el meu univers,
el crit que em recordi que existeixo.

El vent bufa entre les meves cendres,
i jo escolto la veu de tot el que he estat.
Els noms que he estimat,
les mans que he perdut,
les paraules que mai vaig dir…
totes em travessen com fletxes de gel.

I dins la foscor més absoluta,
una flama s’eleva, minúscula, fràgil,
però rebel.
Un vers que em recorda:
no tot està perdut.
Que fins i tot en la solitud,
encara puc sentir, encara puc buscar,
encara puc existir amb tot el que sóc,
i amb tot el que mai deixaré de ser.

Cada llàgrima és un univers,
cada sospir un record etern,
cada somni un pont
entre el que tinc i el que he perdut.
Caminant, caient, aixecant-me,
la meva ànima, encara que ferida,
segueix cridant
entre l’abisme i la llum.

I quan arribi el silenci final,
quan el vent s’endugui les meves empremtes,
encara hi haurà un vers,
un llamp, una espurna
que diu:
“Has viscut, has estimat, has existit.
I això ja és tot el que importa.”