ANGELA CUSO QUERALT

PER A TU, ANGELINA

L’Angelina no ha mort del tot.

No pot morir algú

que ha estimat tant.

Només ha creuat un llindar

que els ulls no saben veure,

però que el cor reconeix de seguida.

Perquè hi ha persones

que, quan marxen,

no deixen buit.

Deixen amor

escampat per tot arreu.

I l’Angelina era d’aquestes.

Era forta,

però no dura.

Forta com qui ha conegut el dolor

i, tot i així,

ha decidit no tancar el cor.

Forta com qui cau

i s’aixeca

sense fer soroll,

sense rancor,

sense deixar de ser bona.

Era dolça

sense demanar res.

Tendra

sense esperar res a canvi.

Amigable

com una abraçada inesperada

en un món que sovint fa mal.

Tenia aquella bondat rara

que no s’imposa,

que no es mostra,

que simplement hi és

i ho transforma tot.

L’Angelina era llum discreta.

No enlluernava,

però escalfava.

No cridava,

però sostenia.

Era d’aquelles ànimes

que fan casa,

que fan refugi,

que fan pau

només amb la seva presència.

Va lluitar.

I va lluitar de veritat.

Contra el dolor del cos,

contra el cansament de viure,

contra la por,

contra la injustícia

d’una vida que a vegades colpeja massa fort.

Va lluitar sense odi.

Va lluitar amb dignitat.

Va lluitar amb amor,

que és la forma més alta,

més difícil

i més valenta

de resistir.

Avui el món és una mica més fred

perquè ella ja no hi camina.

Però els cors que ha tocat

bateguen diferent

gràcies a ella.

I això —això—

no mor mai.

L’Angelina viu

en cada record que fa venir llàgrimes dolces,

en cada silenci que no fa por,

en cada gest amable

que algú fa

sense saber per què.

I és perquè ella hi va passar

i va deixar empremta.

Gràcies, Angelina,

per estimar sense mesura,

per donar sense condicions,

per ser força sense fer mal,

per ser tendresa

en un món ferit.

Que la terra et sigui lleu.

Que la llum t’embolcalli suaument.

I que sàpigues —allà on siguis—

que has deixat una empremta

que ni el temps,

ni la mort,

ni l’oblit

podran esborrar mai.

No et diem adéu.

Perquè l’amor

no sap dir adéu.

Et diem gràcies.

I fins sempre,

Angelina.

Amb tot el meu cor

ABISME D’ÀNIMA

Caminava buscant un vers
dins la foscor del meu cor.
Un llamp va travessar-me,
puriu, ardent, impossible de retenir,
i es va fondre en la profunditat de mi mateix.

Cent anys podria perdre
sense tornar a sentir
aquella glòria que em cremava per dins,
aquella flama que em feia tremolar,
i després em deixava sol
entre ombres que es burlen de mi.

Busco la meva ànima,
i sé que mai la trobaré.
Cada respir és un abisme,
cada pensament un desert,
cada mirada un crit
que només escolta el buit.

El silenci em pesa als ossos,
m’estreny com les mans d’un fantasma,
i el record em crema la sang.
He estimat, he perdut,
he caigut en l’oblit que em defineix,
i encara així camino,
entre ombres i llums que s’esmunyen.

Veig els rostres que se m’allunyen,
els noms que ja no sé pronunciar,
els cors que ja no bateguen amb el meu,
i la solitud em vesteix de nit eterna.

El temps és un ocell de ferro,
que vola i m’oblida,
i jo només em pregunto
com puc existir
quan tot el que sóc
s’esmicola entre els dits del vent.

Però dins la tragèdia hi ha una espurna:
un vers que em crida,
un llamp que no s’apaga,
un eco que em diu:
segueix buscant, encara que sigui en la ruïna.

Cada pas és dolor,
cada record un ferida oberta,
cada silenci un mar que m’empassa.
I malgrat tot,
el cor insisteix.
Malgrat la por,
malgrat la buidor,
malgrat l’abisme que m’engoleix,
segueixo buscant
el vers que em torni a casa,
la llum que encengui el meu univers,
el crit que em recordi que existeixo.

El vent bufa entre les meves cendres,
i jo escolto la veu de tot el que he estat.
Els noms que he estimat,
les mans que he perdut,
les paraules que mai vaig dir…
totes em travessen com fletxes de gel.

I dins la foscor més absoluta,
una flama s’eleva, minúscula, fràgil,
però rebel.
Un vers que em recorda:
no tot està perdut.
Que fins i tot en la solitud,
encara puc sentir, encara puc buscar,
encara puc existir amb tot el que sóc,
i amb tot el que mai deixaré de ser.

Cada llàgrima és un univers,
cada sospir un record etern,
cada somni un pont
entre el que tinc i el que he perdut.
Caminant, caient, aixecant-me,
la meva ànima, encara que ferida,
segueix cridant
entre l’abisme i la llum.

I quan arribi el silenci final,
quan el vent s’endugui les meves empremtes,
encara hi haurà un vers,
un llamp, una espurna
que diu:
“Has viscut, has estimat, has existit.
I això ja és tot el que importa.”

 

35 ANYS SENSE TU KETTY

 

KETTY, ETERNAMENT EN EL MEU COR

Avui fa trenta-cinc anys
que vas marxar, Ketty,
i no hi ha dia
que el teu nom no travessi el meu pensament,
que la teva ombra no acaroni el meu record.

Encara sento el teu alè suau
entre els racons de la casa,
i les teves potes que corrien
pel jardí de la meva infància,
perden-se en un temps que ja no existeix.

Et busco en el silenci,
en el vent que s’esmuny entre les fulles,
en cada racó de llum i ombra
on sé que vas existir
i on encara et penso.

La teva mirada em crema l’ànima,
com un llamp que mai no s’apaga,
i encara ara, dècades després,
el dolor em talla el cor,
el buit et crida i tu no hi ets.

Recordo els teus crits d’alegria,
els cops de cua que em despertaven,
les nits en què t’adormies al meu costat
i em feies sentir complet,
perquè la teva fidelitat era més gran que el temps.

Ara, quan miro el cel,
busco la teva silueta entre les estrelles,
i et parlo en el secret dels meus sospirs,
i encara que la terra t’hagi reclòs,
ets més viva que mai dins del meu cor.

Què seria de mi sense tu?
Què seria del meu cor sense aquest dolor constant,
sense aquesta nostàlgia que em travessa cada dia,
sense aquest crit silenciós que diu:
“Ketty, ets el meu etern record,
i mai t’oblidaré”?

Encara ara ploro per tu,
encara ara et sento al costat,
encara ara em fa mal no poder tocar-te,
no poder-te abraçar una última vegada,
però la teva memòria és un far,
un llamp de fidelitat que mai s’apaga,
una flama que em recorda que vaig estimar
amb tot el que sóc.

Ketty, avui, trenta-cinc anys després,
et ploro amb tot el meu cor,
et penso amb cada batec,
et crido amb cada sospir,
i en el dolor que mai se’n va,
et trobo de nou,
et trobo eternament,
et trobo viva dins la meva ànima.