Batega, batega — massa fort, massa ràpid,
com cops secs en un pit massa estret.
El cor no canta: crida,
esgarrapa per dins, devora la pau.
És un animal tancat, encegat,
que colpeja les costelles com barrots.
L’albada no és roig, és sang vessada.
Cada batec és un crit que no surt,
un incendi al coll, una punxa a les temples.
Espurnes? No — explosions.
Petits trons sota la pell.
El cel no és blau. És una gola oberta
que engoleix l’aire i escup silenci.
Els somnis, trencats? No — esclafats
com vidre sota un puny invisible.
Tot es mou, tot cau, tot fuig.
La por és una bava negra que puja per la tràquea.
El sol no escalfa. Crem.
És un estilet que gira dins les venes.
El groc és una alerta:
"corre, fuig, t’ensorres".
Però no hi ha sortida. Només parets de carn calenta.
L’esperança? Fa temps que va marxar.
El verd és un record que s’esvaeix,
una llum apagada per cops de tambor.
Cada batec, una bufetada del no-res.
Una cursa cega contra l’infart de l’ànima.
I al final, el negre.
No com nit, sinó com abisme obert.
Aquí els secrets no dormen — criden.
Cada sospir és un estertor,
cada silenci, una condemna.
El cor no viu.
Sobreviu.
