La Rambla va morir aquell dia.

Un monstre de metall va baixar pel carrer

sense mirar cares, sense escoltar crits,

sense veure que eren nens, mares, avis, turistes,

éssers humans.

Els cossos volaven com nines de drap,

els ossos trencaven contra la pedra,

les bosses i les sabates quedaven al terra,

i la sang, tanta sang, corria

com un riu vermell que ningú podia aturar.

Una mare cridava el nom del seu fill.

El fill no responia.

Un avi buscava la mà de la seva neta.

Només trobava fred i silenci.

El soroll de les sirenes no esborrava els crits.

Els ulls oberts d’aquells que ja no respiraven

ens miraven a tots,

com si ens demanessin que no calléssim mai.

Va ser covardia disfressada d’odi.

Va ser assassinat, no fe.

Va ser mort cega que ens va tallar l’ànima,

i encara avui caminem per la Rambla

i sentim els passos que ja no hi són.

Ni perdó, ni oblit.

Perquè el perdó no retorna els fills,

ni el temps, ni els somriures.

Perquè l’oblit és una segona mort,

i ells no mereixen morir dues vegades.

Cada 17 d’agost,

Barcelona plora amb els punys tancats.

I el món hauria de plorar amb ella.