LES ALES TRENCADES

Vaig somiar amb volar.
Les ales que imaginava brillaven com promeses,
però en el moment d’alçar-me
es trencaven contra el pes de la realitat.

Mentre els altres s’enlairaven,
jo quedava atrapat en la meva pròpia caiguda,
amb els somnis desfent-se com fum
i el record de la llibertat allunyant-se cada cop més.

Vaig entendre que aquelles ales
potser mai no havien existit,
que eren només la metàfora
d’un desig massa fràgil per resistir.

I llavors, enmig de les restes,
vaig descobrir una altra veritat:
potser no estava destinat a volar,
potser la meva força era aprendre a caminar.

Caminar amb ferides, amb absències,
però també amb la mirada oberta
a un món que no em pertany del tot,
i que, tanmateix, encara m’ofereix camins.

Les ales trencades ja no són fracàs,
són la memòria d’allò que vaig voler ser
i l’impuls per trobar, a pas lent,
un lloc on la meva història també pugui respirar.