Desembre arriba amb pas de gel,
les hores cruixen sota el fred.
La llum és prima, pàl·lida i lenta,
com un record que encara tremola.
Els arbres callen, nus i quiets,
guarden secrets sota la gebrada.
El món respira molt a poc a poc,
com si tingués por de despertar.
El temps s’atura dins els vidres,
als carrers buits, als bancs gelats.
Les veus s’esmolen en l’aire clar
i cada silenci pesa més.
Però sota el fred, sota el blanc,
hi dorm una promesa petita:
quan el gel cedeixi a la llum,
desembre haurà sabut esperar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada