20 ANYS DE LA MORT DEL PARE

 

Vint anys després

Vint anys que no ets aquí.
Vint anys que intento entendre el teu silenci.
Vint anys que et busco en els racons de la memòria
i només hi trobo un desconegut amb la teva cara.

No tinc records de tu somrient-me,
ni abraçades que em diguessin “ets suficient”.
Però vaig créixer,
i vaig créixer feliç.

Hi havia llum a la meva infància,
mans que em sostenien, rialles que em feien volar,
dies plens de sol, de màgia, d’amor que no depenia de tu.
Jo vaig aprendre a estimar el món
malgrat que tu no em vas ensenyar a estimar-te.

I ara que la mort t’ha pres,
el buit em crema amb mans fredes.
No sé si et trobo a faltar…
potser només enyoro la idea del pare que mai vaig tenir,
l’home que mai va saber parlar-me,
l’home que mai em va mirar com jo necessitava.

Però la veritat em salva:
la meva infància era meva,
la meva alegria era meva,
i la meva vida, encara que incompleta,
és plena de colors que tu mai no vas tocar.

Vint anys després, et miro sense odi,
sense amor, només amb el silenci de la pèrdua.
I sé que vaig sobreviure a tu,
que vaig aprendre a caminar
amb la força de qui va estimar la vida abans que tu desapareguessis.

No t’oblidaré, no per amor ni rancúnia,
sinó perquè vas existir,
i perquè vaig créixer,
i vaig ser feliç,
malgrat tu.