Escriu aquestes paraules ara,
mentre encara tinc un “ara” per escriure’t.
Demà potser no sabré el teu nom,
ni el meu,
ni per què les meves mans tremolen
quan només volen tocar-te l’ànima.
Però avui, amor meu,
avui encara et tinc clavada al pit:
el teu alè al matí,
la teva veu que em diu “estic aquí”
quan jo ja no soc enlloc,
la teva mirada que em recull
quan caig en el buit de les meves paraules perdudes.
Si demà et miro i no et reconec,
abraça’m igual.
Si em perdo enmig d’un somni que crec real,
abraça’m fort.
Si crido sense veu,
si ploro sense llàgrimes,
si oblidem fins i tot com es diu “amor”…
abraça’m com si el teu cos fos la meva única llengua.
Dona’m la mà,
que el temps se’m desfà com sorra entre els dits.
Dona’m la mà abans que l’ombra em robï
l’últim tros de jo que encara et pertany.
Dona’m un bes a la galta,
un sol bes,
i no em deixis anar sol cap al silenci.
Abraça’m amb tot el que ets:
amb les teves mans cansades,
amb els teus ulls plens de nit i d’esperança,
amb el teu cor que ha bategat
mil vegades per mi quan el meu ja no sabia com fer-ho.
Abraça’m fins que el meu alè
esdevingui part del teu.
Abraça’m fins que el meu cos
oblidi el seu nom,
però el teu abraç encara em recordi.
I quan ja no hi sigui —
quan només quedi el vent i el teu record—
abraça’m igual.
Perquè l’amor veritable
no viu a la memòria:
viu més enllà.
Viurem més enllà.
T’estimo.
No ho podré dir demà,
potser ni el recordaré,
però t’estimo ara
amb tot el que ja no tinc,
i t’estimaré sempre
amb tot el que mai vaig ser.
Perquè, amor meu,
encara que la ment se’n vagi…
l’ànima et reconeix.
I l’ànima no oblida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada