Hi ha un crit que dorm sota la meva llengua,
una paraula que mai s’ha dit.
Cada nit l’empasso, amb el gust del silenci,
i cada matí em desperta el buit.
Les mans tremolen, volen escriure,
però el paper s’omple d’espais blancs.
Com pot el cor parlar sense veu,
si el món només escolta el soroll dels grans?
Aquest crit, fet de vidre i cendres,
s’esmicola abans de fer-se so.
I jo em quedo, mirant el silenci,
amb la gola seca i el cor pesant.
Al racó, la cadira em fa companyia,
amb el seu silenci de fusta cansada.
Sembla esperar algú, potser una història,
però només jo l’espero, encallada.
Hi ha un buit que s’estira com un fil fi,
i cada dia s’embolica amb l’aire.
Les hores s’ajunten, s’amunteguen sols,
fins que el rellotge perd les passes.
Si pogués omplir-la amb un rostre,
només per un instant, una mica d’ànima…
Però la cadira es queda buida,
com jo em quedo, callada i àrida.
