Al racó, la cadira em fa companyia,
amb el seu silenci de fusta cansada.
Sembla esperar algú, potser una història,
però només jo l’espero, encallada.
Hi ha un buit que s’estira com un fil fi,
i cada dia s’embolica amb l’aire.
Les hores s’ajunten, s’amunteguen sols,
fins que el rellotge perd les passes.
Si pogués omplir-la amb un rostre,
només per un instant, una mica d’ànima…
Però la cadira es queda buida,
com jo em quedo, callada i àrida.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada