Quan arribi el dia que els meus ulls et mirin,
i només vegi un estrany, et prego, no t’enfonsis.
Recorda'm com sóc avui, no com l’ombra
que es convertirà en un reflex buit del que vaig ser.
Hi haurà nits en què m’asseuré al teu costat,
i no sabré el teu nom, ni la teva veu.
Potser somriuré sense sentit,
o em quedaré en silenci, perdut en un abisme.
No serà culpa teva. Ni meva.
Serà aquest monstre, aquest forat
que s’ho empassa tot: els riures, els records,
les promeses que un dia et vaig fer.
T’hauré oblidat, però tu recordaràs.
Recordaràs la meva veu explicant històries,
el meu riure fort després d’un acudit dolent,
les tardes d’hivern amb cafè i paraules tendres.
El dia que no et reconegui, serà l’inici del final.
Serà l’última traïció que el meu cervell et farà.
I jo, en el meu silenci, em trencaré sense saber-ho.
Però abans que això passi, vull que sàpigues que t’estimo,
ara i sempre. I que, encara que no pugui recordar el teu
nom,
el meu cor et buscarà en la foscor.
Quan els meus ulls es buidin i la meva veu calli,
seràs la meva última llum, encara que no ho pugui dir.
Recorda les meves mans acariciant la teva,
el tacte que et donarà pau quan ja no et reconegui.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada