Vaig tacar la teva vida
al reformatori amb l'aigua ombrívola del meu plor
que va ser blasfèmia i també oratori
per a la teva gran i virginal espant.
Així et vas convertir en ofertori
d'aquest maleït que et va estimar tant
i que en el dia de la seva vetlla
et va arrossegar fins al cementiri.
Se m'escapa el temps,
se m'escapa,
se m'escapa entre les mans,
se m'escapen les abraçades
que encara no t'he donat.
Se m'escapen aquests petons
que encara no han estat besats,
se m'escapen a uns llavis
que et desitgen besar-te.
Se m'escapen els "t'estimo"
que el meu cor no ha fabricat,
i és que s'escapa l'amor...
que ja no et puc donar.
Se m'escapen sentiments
que desborden de la meva ànima,
i que a través de veu
es converteixen en paraules.
Se m'escapa el temps...
tantes coses que dir-te,
tant amor per lliurar-te...
sento que el temps m'atrapa
i se m'escapa l'amor,
se m'escapa la vida,
esperant que tornessis
durant dies, setmanes, fins i tot anys
esperant-te he perdut tota la vida
t'espero des de que tinc memòria
i mai vas tornar ni tornaràs.
Sempre tu, en els meus somnis
sempre tu, en la meva esperança
sempre tu
I ara que et torno a veure
quina sort,
ja no et necessito
la mort em té presonera.
Vivir, para vivir,
aprendiendo a vivir,
aprendiendo a morir....
Con salud y trabajo,
me sorprende cada día la vida
hasta que acabe tal tesoro,
el tesoro de haber vivido.
Vivir para vivir,
hasta llegar a la última meta, morir.
Cuando vives y te caes,
y resurges de las cenizas,
y escoges vivir aún sabiendo
que vas a sucumbir,
aún puedes levantarte,
si tropiezas y empezar de nuevo
Vivir para morir,
para la otra vida eterna...,
donde seguirás tu vuelo.
Morir para vivir...,
no hay más salida.
Nacer, crecer, sentir y luego morir...
Morir, percibir, crecer y luego nacer.
Nadie sabe dónde nos vamos a ir;
quien juzgara nuestros actos...,
del ayer.
He de patir diàriament,
el cruel menyspreu i violència,
tant verbal com física,
de l'home que he estimat
tota la meva vida.
Constantment enganyada.
Destruint a poc a poc
els sentiments d'afecte
que cap al jo tenia.
No aguanto més els teus nervis,
els teus crits d'histèric paranoic
per simples ximpleries.
No tolero més el teu menyspreu i insults.
Estic farta que em maltractis,
amb la teva bogeria de maniàtic.
Que em manipulis i escupis,
que em facis sentir la mala
de la nostra vida en comú.
No aguanto els teus crits
teus manies de meticulós.
No suporto quan em dius,
i un cop arribo al teu costat,
no em parles i et vas murmurant
per tota la casa.
Me'n vaig .......
Demà ja no hi haurà dubtes en la meva vida,
ni temor ni nostàlgia en la meva mirada;
perquè tu seràs ja seràs un tros del passat
que quedarà enterrat entre el no-res.
