A CATALUNYA LA CASTANYADA

 

Per Tots Sants,

Halloween,

la festa dels americans,

que gaudeix de gran renom

que agrada a tothom!.

Per Tots Sants,

les castanyes,

sobre un foc roent

de fum de llenya,

del carbó encès sobre un foc roent,

que queden morenetes

i amb la pell cruixent.

I no pot faltar

panellets ben dolços

Salten les castanyes

i alè de tardor ja evident

 
.....................................

Regna el primer fred
sota l'auspici dels panellets,
l'època dels fruits secs,
contemporània de les carabasses,
els moniatos i els rovellons.

El moscatell ja està a punt
i les castanyes torrades,
també menjarem panellets,
que ja estan cuinats.

Sàvia castanya que omples paperines,
omples de fum l'ambient
tot anunciant un hivern ja incipient.

Temps dels codonys,
els moniatos,
les castanyes,
els panellets,
les pomes farcides...

Ja qui cel.lebra Halloween
en comptes de la Castanyada,
no és bon català,
perquè la Castanyada,
festa catalana,
aquí no es pot negar.

Espanyols i americans
el Halloween celebrem
però qui prefereix la castanyada
que la festa del nostre petit país
Catalunya

SE ME ESCAPA

Se me escapa el tiempo,

se me escapa.

 

Se me escapa entre las manos,

se me escapan los abrazos

que todavía no te he dado .

 

Se me escapan estos besos

 

que piden ser besados a orillas de mi boca.

Se me escapan a unos labios que me desean y me nombran.

 

Siento que el tiempo me atrapa,

y se me escapa el amor, se me escapa .

 

RENACER

Mientras el viento te acaricia

un suspiro desvela un dolor en su pecho.

Su mente lo grita, no busca respuestas,

solo quiere olvidar.

Quiere renacer entre el humo y las cenizas

que un día la hundieron.

Ella cree que  ha aprendido,

al fin con esfuerzo lo ha comprendido.

Y hoy en su ser ya no hay pena... hay olvido.

A VEGADES

De vegades miro el món

buscant una mirada.

Una mirada, que sigui tan tendra

i tan dolça, que em faci creure en la vida.

Que alegre meus dies,

que ompli la meva vida.

 

A vegades busco

en llocs foscos,

amb la nostàlgia de la llum

que enyoren els meus ulls.

 

A vegades la sento,

la anhel i l'espero.

De vegades em moro

i revisc a l'instant,

tan sols un moment.

 

Voldria tenir

la pau d'aquests versos.

Han estat creats

en la immensa foscor,

a la llum.

Et dic .....

inspirats en tu.

12 DE OCTUBRE DE 1492 NADA QUE CELEBRAR

No ocultéis la verdad,

no hubo descubrimiento.

Fue invasión, muerte, tormento,

genocidio sin piedad.

 

La mancha que sigue a la humanidad

donde el único salvajismo,

llegó de un largo viaje

para difundir la cultura.

Y lo único difundió fue amargura,

violencia sangre y muerte.

Y saquear a otra cultura

robándoles violándoles,

despellejándoles y torturándoles hasta morir.

 

Nada a celebrar, la muerte de un pueblo

privándolos de su lengua,

costumbres y sus propiedades,

a beneficio de otro, borrando la verdad,

y reescribiendo a su antojo la historia.

COR

El meu cor,

aquí el miro entre els meus dits

ple de ferides.

 

Els pensaments

¿On són?

Només hi ha cicatrius, arrugues.

On són ?, les emocions, les vivències.

On és el meu cor ?,

aquí el miro entre els meus dits,

ple de ferides.

El pobre embolicat i oprimit,

del que ho vaig voler i del que vull.

 

Jo veig en tu l'essència dels meus versos,

de les meves antigues innocències i secrets.

 

Jo veig en tu el meu museu sentimental,

al costat dels gèlids i foscos

lliris dorments del meu mal.

1 D'OCTUBRE

 

Quan l’odi enceta la pell… (Mercè Miró)

Quan l’odi enceta la pell
i la ignorància trepitja voluntats,
s’esquerda la bona fe
i cauen els lliris.

La impotència s’enlaira
fins a abastar el coratge.

La dignitat s’allibera de l’ofensa
per entrar sense trucar.

Hem triat que volem ser.
Que cadascú faci el que li toca.

 

 

1-O (Montserrat Altarriba)

Ferit d’honor, el meu estimat poble
enlaira al cel les armes de la pau,
sabres de carn clamant el dret més noble
de ser escoltats per adreçar la nau

És d’un sol cant que s’han omplert les places,
un cant de pau, de joia i dignitat,
del nostre orgull compost de tantes races
com de cultures que hem agermanat.

Tenim al cos sangtraïts de vilesa
que laceraven l’avi i el germà,…
dones sagnant amb la rialla encesa,
només per un paper dins de la mà.

Un paper blanc amb un vot que incloïa
el sentiment profund dels catalans,
aquell desig, aquella fellonia
de llibertat i amor, dels drets humans.

Per tot això plorem, rebels al setge
d’uns dictadors que ens lliguen al seu jou;
no ens recolza ningú, l’Europa heretge
ens ha ignorat la veu, i ja ha fet prou.

Salvem la Pàtria, la mare invicta,
hereus com som del seu futur florent;
ara com mai vencem el greu conflicte
proclamant Catalunya independent!

 

Haikus per la Llibertat (Jaume Huch)

La terra sagna
a cops de tanta aixada
enverinada.

D’un poble digne,
malgrat la sang vessada,
la pell no muda.

Tenim paraules
contra tanta ignomínia,
ardents i lliures.

Clamem consignes
de pau i d’esperança,
tossuda lluita.

Alcem senyeres
que romandran invictes.
Som un sol poble.