12 D'OCTUBRE

 12 d'Octubre, Res a Celebrar

Avui el crit al vent esdevé dolor,
del passat neix el lament, la ràbia i la foscor.
1492, un món es trenca,
sang indígena, que encara resplendeix, desperta.

No hi ha glòria, no hi ha conquesta,
només la terra, plorant ferida,
sota el pes de creus i espases,
el seu alè es perdia, mentre moria.

Maies i inques, el sol es va apagar,
mites trencats, en el foc es van cremar.
Cultures senceres, plenes de saviesa,
aplastades sota una bandera estrangera.

No hi ha victòria, només silenci,
un genocidi escrit a la història.
Els rius de la selva, de sang tenyits,
els ecos de les pampes ja no canten, només gemeguen.

Res a celebrar, només recordar,
els pobles que la mar va engolir,
el sol de la seva llibertat s'apaga,
mentre el món els oblida en l'oblit.

Però els pobles resisteixen, el crit no s'atura,
avui ressona a cada selva, cada desert, cada altura.
Aquest 12 d'octubre, desvetllem el dolor,
la memòria mai no mor,
perquè en cada ombra hi ha una veu que diu:
"Som aquí, i encara lluitem, som aquí, no oblidis mai."

AMB FORÇA I ESPERANÇA

En el silenci de la nit, 

on les llàgrimes cauen com pluja, 

les veus internes ens criden, 

recordant-nos que som més que dolor.

 

Cada pas, una victòria, 

cada alè, una promesa, 

la força que neix de l’ànima, 

ens impulsa a seguir endavant.

 

Les ferides són records, 

marques d'una batalla guanyada, 

i en cada cicatriu, la vida 

ens ensenya a valorar la llum.

 

Amb el suport d’aquelles que estimem, 

unim les nostres veus en un cant, 

perquè juntes, som més fortes, 

perquè el demà ens espera amb braços oberts.

 

En cada dia que afloreix, 

hi ha un raig d’esperança, 

i en cada cor que lluita, 

una història que s’escriu amb amor.

SI L’ÀNIMA POGUÉS OBRIR-SE

Obrir, com la carn que es trenca,
en aquest infern que em devora,
la batalla, perduda, es fa eterna.
Un miracle de lluna, tan solitària,
un crepuscle d’ombres que s’estreny,
sang ofegada en un mar de records,
desfent-se en horitzons que es dilaten.

Tornaria l’acord a la guitarra,
tan oblidat, tan ple d’eco,
i, morta la bogeria que em persegueix
amb un ganivet sota el sol ardent,
deixaria de ser, com aquell arbre,
recorregut d’hormigues que s’apressen,
que espera, amb ànsia, el moment
que la terra el lliuri de la seva farsa.

Un silenci, només, constructiu;
una vigília buida de fantasmes,
el camí de l’amor, per a la meva sang,
un petó, pur com un raig d’aigua,
que passi pels meus llavis i els salvi.
Un somni només, amarg,
del qual despertar viu o no despertar;
un ocell, una flor, un eco perdut;
l’aire entre les fulles de la tarda...

Només això demano,
en aquest abisme de soledat,
on la nostàlgia s'instal·la,
on el dolor és la meva companyia,
un record que s’escola en la penombra,
una vida que es perd entre les ombres.

RESONS DE SOLITUD

El sol m’ha despertat, una vegada i una altra,
en aquest món de penes on no vull alçar-me.
La soledat, un espectre que m’ofega,
el dolor és el meu únic company, un calvari en la penombra.

Per les nits, miro imatges perdudes,
ànimes que vaguen, ignorant que han desaparegut.
El seu plor s'eleva entre les pedres,
no vull veure-les, però elles tornen, insistents.

Els meus temors no es moren, les meves llàgrimes s’assequen,
estic atrapat, lligat a un destí cruel.
El meu cos pot millorar, però l’ànima es destrueix,
em volen curar, però les meves esperances s’esfondren.

Pateixo la malaltia, l’angoixa em consumeix,
em converteixo en aquelles ombres perdudes.
Les comprenc, perquè no vull deixar aquesta vida,
tenia somnis i projectes, masses il·lusions esfondrades.

Decidiré, si és que encara puc decidir, quedar-me
en aquest món on el meu dolor no s’esvairà.

Perquè sé que, del meu passat, encara hi ha molt a deixar,
però res a guanyar, només a perdre,
una vida buida, un eco d’aflicció,
un cor trencat, un cant de desolació.

LA DANSA D'ALBA I AHIR

 

Ala, aia,

Aira alça.

Aia ardida,

Aira dansa.

 

Així, clar,

alba avança.

Atra, aia,

Aira alça.

 

Ariadna

l’alta màgia,

Aia aixa,

aïna calma.

 

Ala, ala,

Aira i Aia,

amb l’ànima,

aïllada i clara.

 

Poesia amb tantsols 2 vocals A,i, I.

ELS CAMINS DEL TEMPS

El temps passa com un riu suau,
que recorre valls i muntanyes verdes,
amb corrents que mai no s'aturen,
i ens porta la vida endavant, sempre endavant.

Cada alba és un nou començament,
cada posta, una història que s'apaga,
i, entre aquests cicles, nosaltres,
navegant entre somnis i records.

Les hores són estels fugissers,
que il·luminen només per un instant,
i els minuts, pedres petites,
que s'acumulen en el mar del passat.

El temps ens empeny a volar alt,
però també a arrelar-nos a la terra,
a estimar amb profunditat i passió,
i a entendre que tot és efímer.

Amb cada respir, una nova lliçó,
amb cada mirada, un tresor per guardar,
i així, sense adonar-nos,
el temps es converteix en vida viscuda.

Perquè en el cor del temps trobem la veritat:
viure és un art que s'aprèn amb cada batec.

LA TARDOR

 Les fulles cauen com flames d’or ardent,

escampant-se pel terra com un tapís encès,
els arbres es despullen en una dansa lenta,
mentre la tardor es desvetlla amb el seu alè suau.

Colors càlids es fonen en el paisatge,
una paleta de vermells, taronges i daurats,
pintant el món amb una llum càlida i serena,
mentre el vent murmura secrets antigues.

Cada fulla que cau és una nota en una simfonia,
una melodia melancòlica que parla del canvi,
un preludi dolç a l’arribada del fred hivernal,
que s’apropa amb passos silenciosos i decidits.

Els matins es tornen frescos i nítids,
i les tardes s’allarguen en una penombra suau,
la tardor ofereix el seu últim espectacle brillant,
abans que l’hivern cobreixi el món amb el seu mantell blanc.

ECOS DE L’ANY

 En el murmuri de les fulles caient,

s’hi amaguen ecos de moments viscuts,

un any que es va desfer en silenci,

entre riures, llàgrimes i somnis perduts.

 

Les hores es desfan en records difus,

cada dia una estela en la memòria.

El temps escriu la seva pròpia història,

amb tinta d’or i tinta de dol.

 

Cada temporada, un relat diferent,

des de l’hivern fred fins a l’estiu ardent.

I ara, quan el calendari s’atura,

mirem enrere, amb l’eco com a guia.

EL CRIT DE LA TERRA

Els arbres, antigues torres de vida,
cauen un a un, silenciats per la destral,
fulles que abans ballaven al vent
ara s’amunteguen com cendra a la pols.

Els rius, antigament clars i lliures,
porten ara el pes de la mort en les aigües,
un murmuri fosc que abans era cançó,
testimoni de la set que no podem saciar.

L’aire, abans fresc com un matí d’hivern,
ara és pesat, com una manta de fum,
cada respiració és un record amarg
del que hem deixat perdre sense un adéu.

La terra que un cop ens va nodrir
es clivella, es marceix, crida en silenci,
mentre l’home segueix amb la seva fúria cega,
destruint el que un cop era sagrat.

Quan el darrer arbre hagi caigut,
quan l’última gota s’hagi assecat,
quan l’aire sigui massa dens per viure,
ens adonarem massa tard del que hem perdut.

A LA RAMBLA, SET ANYS DESPRÉS

Entre llums i ombres, l’asfalt parla,

una història que el temps no esborra.

Camins que portaven somnis,

ara ressonen en silenci.

 

El murmuri de la Rambla,

testimoni d’un dolor callat,

són les petjades de la memòria,

traços d’un passat.

 

Les flors que el vent acarona,

són records, com l'aigua al mar.

En cada balda de pedra,

una història que no s’acaba de narrar.

 

El sol, com un record distant,

il·lumina el record de l’agost,

i en el cor de Barcelona,

l’eco d’una veu que encara brama.

 

En el fred del matí, en el crepuscle,

un homenatge als que ja no hi són,

que la Rambla mai oblidarà,

les vides que el temps ens va prendre.

 

Set anys, i el dolor és un riu,

que flueix en la calma.

I en cada pas, en cada somriure,

una memòria que l’amor abraça.

 

Els somnis, les esperances,

segueixen ballant amb el vent,

mentre el record d’aquell agost

ens ensenya a ser més gentils.