En els racons d'una memòria vella,
records que s'esvaeixen com fum en el vent,
ombres d'històries mai dites,
llavis que ja no xiuxiuegen ni un suspir.
Temps que fou, ara només pols que balla al vent,
escombrat pels vents impertorbables de l'oblit,
quimeres d'un passat llunyà, com estels apagats,
perduts en l'abisme de l'eternitat.
Què fou de les mans que construïren somnis,
de les veus que dansaven melodies sota la lluna?
Tot es dissol en el temps, una sinfonia perduda,
escoltant els ecos d'un silenci tan profund,
murmuri de veus oblidades que deixen només el buit.
Miralls trencats reflecteixen el passat en fragments,
bocins dispersos per la mà de l'eternitat impasible,
i nosaltres, fantasmes envoltats de foscor i oblit,
busquem peces d'un trencaclosques antic, perduts.
Cada vida és un fil fràgil en el teixit infinit
del gran tapís ondulant de la humanitat,
algunes cauen en l'oblit com fulles al vent,
sense
deixar rastre, sense ressenya, efímeres.
En les solituds silencioses del cor reposen,
records de vides que ja no són més que ombres,
esperances que es van esvair com estels foscos,
llavors que no van arrelar mai, desolades.
Però en el silenci profund de la memòria,
palpitant en l'ombra misteriosa del passat,
les vides perdudes encara esperen amb esperança,
ser rescatades de l'oblit per una llum encara per brillar.
En els racons més foscos i ocults de la memòria,
reposen les empremtes suaus d'aquells que van ser,
com flors que mai van florir ni van captar la llum del
jardí.
Però en el cor immens del temps, persisteixen,
com una melodia suau que no s'apaga mai,
les vides oblidades encara murmuren amb delicadesa,
esperant ser escoltades, recordades per sempre.
Que aquest poema sigui un humil homenatge,
a aquelles vides oblidades i ignorades,
que en el teixit insondable del temps trobin lloc,
i en el recòndit racó de la nostra memòria, refugi.