Dorm, petit somni, dins la nit
clara,
la lluna et canta cançons de
plata.
Les estrelles juguen a fet i
amagar
i el vent et fa petons de mar.
Els núvols porten sabates toves,
passen suaus pel cel tranquil.
El món et guarda mentre
descanses,
com un conte dolç i senzill.
Si algun dia tens por o fred al
cor,
recorda aquesta llum petita:
hi ha abraçades que no es veuen,
però t’acompanyen tota la vida.
Camineu amb
l’hivern enganxat al llom,
El carrer és
casa, sostre i camí,
i el fred, un
vell conegut de cada dia.
Entre ombres
busqueu una engruna,
una mà que no
tremoli de pressa.
El vostre
silenci diu més que mil crits,
és fam antiga,
és espera lenta.
Gossos del
carrer, guardians del temps,
heu après a
llegir les passes humanes.
Sabeu qui passa
de llarg,
i qui s’atura
amb el cor obert.
Que algun dia
el fred sigui només record,
i el carrer
deixi de ser destí.
Que trobeu un
nom, una llar,
i un hivern que
no faci mal.
Desembre arriba amb pas de gel,
les hores cruixen sota el fred.
La llum és prima, pàl·lida i lenta,
com un record que encara tremola.
Els arbres callen, nus i quiets,
guarden secrets sota la gebrada.
El món respira molt a poc a poc,
com si tingués por de despertar.
El temps s’atura dins els vidres,
als carrers buits, als bancs gelats.
Les veus s’esmolen en l’aire clar
i cada silenci pesa més.
Però sota el fred, sota el blanc,
hi dorm una promesa petita:
quan el gel cedeixi a la llum,
desembre haurà sabut esperar.
