Recordo la teva mirada…
els teus ulls, estrelles que em guiaven
quan jo caminava en la foscor.
Recordo el teu somriure…
sol que entrava per la finestra
i escalfava la meva ànima freda.
No recordo quan et vaig conèixer,
però sí recordo el batec del teu cor
dins del meu.
Recordo la teva amistat,
l’afecte que es filtrava per tot,
com llum que no es pot apagar.
Recordo les teves mans:
màgia pura, carícies que curaven,
abraçades que feien que tot dolor desaparegués.
Recordo les teves paraules, suaus com pluja d’estiu,
que em guiaven, m’alçaven,
m’omplien de coratge quan tot semblava perdut.
Recordo la teva vida, les teves ganes de viure,
el teu cor valent, que mai es rendia,
el teu somriure que combatia la foscor,
dia rere dia, feia que la vida fos un miracle.
Estimada àvia… t’enyoro amb totes les cèl·lules del meu cos,
amb cada sospir, amb cada batec.
T’enyoro en el silenci de la nit,
en les olors que encara em parlen de tu,
en el vent que acaricia la pell i em diu: “aquí estic”.
Ara no ets aquí…
i el buit que deixes és immens, com el cel sense lluna.
Però et sento…
en la llum que entra per la finestra,
en la música que balla en l’aire,
en els somnis que encara em murmuren el teu nom.
Segueixo parlant amb tu en silenci,
i sé que em sents.
Segueixo caminant,
perquè em vas ensenyar a fer-ho amb cor valent,
perquè el teu amor és un far que mai no s’apaga.
Tu eres més que àvia, més que amiga…
eres la meva llum eterna,
el meu nord,
el batec que em recorda qui sóc,
la veu que mai no s’aturarà dins del meu cor.
Mai, mai no t’oblidaré.
T’enyoro amb tot el que sóc,
i et porto viva,
en el més profund, més càlid, més sagrat
racó del meu esperit.
T’estimo. Sempre.
I fins que ens retrobem,
seguiré parlant amb tu,
sentint-te, vivint-te,
com si mai no t’haguessis anat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada