SOLEDAT (Avi a la residencia)

Sol, sol,
em sento sol,
aquí tancat dins d'aquestes quatre parets
que diuen ser casa meva,
encara que tingui algú més vivint amb mi,
aquesta gent per a mi són estranys,
és com una presó.

No em tracten malament,
però no m'agrada estar aquí.
Tot és a contrarellotge,
els qui no poden caminar
els empenteixen amb la cadira de rodes,
com si els escapolís el tren.
I els qui caminen,
els empenteixen perquè caminin més ràpid.

Sembla un camp de concentració
o com si fos la mili,
ens regeixen a cop de corneta.
Sempre hi ha una hora per a cada cosa,
això diuen que és casa meva,
però això no és el mateix que estar a casa.

Encara tinc algunes visites,
però després marxen
sense preocupar-se gaire
si estic bé aquí o no.
S'han alliberat del seu deure
amb l'excusa que estaria millor.

Em sento presoner
en aquest lloc,
mai ho consideraré casa meva,
sinó el lloc on m'han fet venir,
on he de viure
la resta de la meva vida,
vulgui-ho o no.

Trobo a faltar
les meves amigues i amics,
l'Eulàlia, la Pepita,
la Gemma, la Conxita,
la Laura i la Montserrat,
entre moltes altres
amb les quals tenia una bona amistat.

M'han apartat de la societat,
de la meva vida
i de tot el que jo estimava.
Sense més ni menys,
només per la seva conveniència.