dimarts, 27 d’agost del 2024

EL CRIT DE LA TERRA


Els arbres, antigues torres de vida,
cauen un a un, silenciats per la destral,
fulles que abans ballaven al vent
ara s’amunteguen com cendra a la pols.

Els rius, antigament clars i lliures,
porten ara el pes de la mort en les aigües,
un murmuri fosc que abans era cançó,
testimoni de la set que no podem saciar.

L’aire, abans fresc com un matí d’hivern,
ara és pesat, com una manta de fum,
cada respiració és un record amarg
del que hem deixat perdre sense un adéu.

La terra que un cop ens va nodrir
es clivella, es marceix, crida en silenci,
mentre l’home segueix amb la seva fúria cega,
destruint el que un cop era sagrat.

Quan el darrer arbre hagi caigut,
quan l’última gota s’hagi assecat,
quan l’aire sigui massa dens per viure,
ens adonarem massa tard del que hem perdut.

3 comentaris:

  1. Poema deslumbrante, lindo de ler.
    .
    Saudações cordiais e poéticas.
    .

    ResponElimina
  2. El mundo se desmorona a nuestro alrededor y no parece que podamos hacer nada por evitarlo.. nada, excepto escribir poesías, quizás funcione, ¿no?

    ResponElimina
  3. Tremendo poema y lamentable realidad. El mundo tan incierto... Abrazo grande.

    ResponElimina