ENCLAUSTRAT

Viu enclaustrat amb tu,

ple de limitis i barreres

sospiro per una mica de tendresa,

una mica de descans al meu dolor

que m'arrossega a l'abisme

de no poder de tu escapar-me.

 

Presoner per obligacion,

perpètuament i congenicamente,

i mut, i gairebé inert, en el meu silenci,

vivio o sobrevisc enclaustrat amb tu.

 

Silenciós davant l'evidència

que la teva ets el meu món i el meu botxí,

i de tu no puc escapar, no puc fugir, no.

 

Aguditzo els meus sentits,

i miro al cel en el crepuscle

del que del meu lentament es va morint,

amb el adbertimiento del teu agonizacion

fins al meu final amb sofriment,

i patiment fins a la meva mort.

 

Cada dia ets diferent,

més cruel, més inhumà, més punxant.

 

Cada moment ets un altre, amb un nou dolor,

amb un somriure endiablat, que martiritzes la meva ment

la meva ser la meva ànima, el meu cos

però, ets un altre, cada vegada més diferent,

però amb un únic obsegetivo

amargar-me, maltractar-me i eleminarerme

sense abans no sigui amb la teva gran tortura.

 

I no obstant això et sóc fidel, segueixo vivendo amb tu

viu enclaustrat amb tu,

ple de linites i barreres.

 

De vegades en penombra et sento,

com un ideal que a moments s'esfuma,

i en silenci que no et noto

com el solitari dels ulls tristos.

 

Sóc teu en el meu tormentosa

delicada persona de naturalesa,

fràgil feble, i torturada

per la malaltia que m'enclaustra,

a la vida plena de dolor sofriment.

 

Davant de tu va manifestar

sóc l'esclau encadenat

el que viu en el suplici,

entre les quemantes hores del dia

i els minuts dels quals em turmentes.

 

I encara dius que vola sense barreres,

sense horitzons que m'alliberes,

si el teu vius per sobre de tot,

de tot el que jo sóc,

i més enllà d'això, et desitjo

si no estigués enclaustrada amb tu

tal vegada ja no viuria tal vegada ja no existiria

perquè sóc de tu,

i sempre de tu,

l'enclaustrat per tu,

pel dolor sofriment

patiment sense fi per tu.