divendres, 15 de setembre de 2017

S'ASSECA

La meva ànima s'asseca
i els meus sentiments,
es podreixen en el meu pit
per la pèrdua de la meva ànima,
em sento buit,
sense destinació ni lloc on anar,
sense amor i sense fe.

El meu cor palpita,
fins al punt d'explotar
dins del meu cos,
però no vull ni demano res
perquè se que no mereixo res.

En el meu cap solament existeix un lloc fosc
sense pensaments, sense un somni
que aconseguir i sense una meta.

Odi amb tota la meva força
que em queda i la poca vida
que em resta a qui es va atrevir
a posar fi als meus somnis.

Em va fer canviar i girar el meu món
d'una frega a un negre, del bé al dolent, odiós,
insuportable, agressiu, impulsiu, mamen, dèspota, orgullós...
a la persona més buida en l'infern. 


Dins de colors foscos jo solament sóc el negre, 

sense gràcia, però amb elegància esperant l'inevitable. 
Fer fallida més aquest cor?, qui s'atreviria? 

Ningú. Prefereixo ara odiar
i mai estimar, les portes de la meva vida
es van tancar al món al moment
en què vas entrar en ella.

El meu cap gira entorn de la maldat
sense que sàpigues que jo no t'observo,
et vigilo, no et busco,
t'assetjo, no et toco, et sento,
i si em beses provo el teu sabor dolç
i deixo la meva amargor en els teus llavis com un record 

i no queda gens més que esperar com un caçador la teva mort...
lenta i dolorosa de la qual solament em limités 
a observar i a riure igual que tu ho vas fer quan vas matar la meva ànima.

5 comentaris:

  1. El río y el alma secos carecen de sentimientos y de vida... Duros versos pero reales, por desgracia, y con esa carga de recuerdos que no se puede borrar sin más.
    Un abrazo.

    ResponElimina
  2. Cerrarse a la vida nunca es una solución sino un agregado de incertidumbres

    Un abrazo

    ResponElimina
  3. Jo he sentit això alguna vegada a la vida...

    ResponElimina