Les meves muses estan de vaga.
Ja no volen inspirar-me,
es neguen a visitar-me.
Deixen que el somni em venci,
serà que el que succeeix
en tota la humanitat
mereix més atenció.
Que una pobra "poeta"
Que malament arma les seves protestes
demanant un món de pau?
Escriure d’amor"... no és tant
Quan s'estan matant entre germans
és per això amics meus
Que s'entumeixen les meves mans.
Que la impotència m'amanyaga
Quan començo un primer vers
I el matí em troba
Buida de pensaments
S'ha mort la meva poesia.
La mato un míssil d'aquests
Que maten nens diàriament.
La va matar la misèria cruel
Que mata gent de gana
I escriure sobre l'amor
Em sap a ironia.
Per això s'ha mort la meva poesia
Ella es va morir d'horror.
Hola Anna.. No em crec res, pots està deseguda, o potser angoixada, però la poesia sempre aflorara de la teva ploma. La poesia es immortal..
ResponEliminaUna abraçada..
Gracies.
ResponEliminaSi tens rao la poesia es la meva vida I el meu existir.
Petons