DÍA MUNDIAL DE LA POESÍA

Se'm clava la teva absència a la memòria.

Cada matí, em salva la poesia.

De morir-me, d'enfonsar-me, esfondrar-me,

sota el negre núvol que sempre està en el meu cel,

de la por que entolla els meus pulmons,

em salva la poesia.

De les nits terribles,

dels dies mai oblidats,

de les promeses i desitjos en silenci,

la teva olor, la teva absència,

em salva la poesia i m'aixeca.

1

Un llibre de poesies

és la tardor morta:

els versos són les fulles

negres en terres blanques.

2

El poeta és un arbre

amb fruits de tristesa

i amb fulles marcides

de plorar el que estima.

El poeta és el mèdium

de la Naturalesa

que explica la seva grandesa

per mitjà de paraules.

El poeta comprèn

tot l'incomprensible,

i a coses que s'odien,

ell, amigues les flama.

Sap que les senderes

són tots impossibles,

i per això de nit

va per ells en calma.

En els llibres de versos,

entre roses de sang,

van passant les tristes

i eternes caravanes.

Que van fer al poeta

quan plora en les tardes,

envoltat i cenyit

pels seus propis fantasmes.

Poesia és amargor,

mel celeste que raja

d'un panel invisible

que fabriquen les ànimes.

Poesia és l'impossible

fet possible.

Arpa que té en comptes d'entenimentades

cors i flames.

Poesia és la vida

que creuem amb ànsia

esperant al que porti

sense rumb la nostra barca.

Llibres dolços de versos

són els astres que passen

pel silenci mut

al regne del no-res,

escrivint en el cel

les seves estrofes de plata.

Oh, quines penes tan profundes

i mai remeiades,

les veus doloroses

que els poetes canten!