Hoy me pregunto, ¿qué significa llorar ?.
Llorar ¿es sufrir,es vivir ?.
¿ Es pensar,amar o razonar ?.
Llorar significa estar desesperado,
perdido.
Llorar es aclarar ideas.
Los ojos nunca descasan de derramar lágrimas
que no resuelven nada.
Si manda el corazón, llora tu corazón.
Avui tinc ànsies boges,
de tenir-te en els meus braços
però la distància impedeix el meu desig
només un poema arribarà al teu costat
i en ella s'emporta la meva ànima
per unir-se a la teva.
Escriuré poemes cada dia,
no perquè em recordis
sinó per expressar el que t'estimo
et que estranyo a cada minut
que no aquestes al meu costat.
Doncs si amb el caminar del temps
arribessis a treure'm de la teva vida i oblidar-me
els meus poemes et faran recordar
quant et vull i t'estimaré fins a la meva mort.
Si el temps i la distància ens allunyen
aquesta cruel destinació ens fa sofrir sense remei,
l'amor diví unirà les nostres vides
i no hi ha temps ni distància
que ho allunyi ni un instant.
És per això que prenc aquest temps
i en un segon et dic que t'estimo
i aquest segon es converteix en infinit
perquè la meva veritat és estimar-te tota la meva vida
No dubtis saber que et vull
amb un sentiment pur i sincer
de vegades la destinació també juga el seu partit
i és que no sap d'amor,
no sap de sentiments
Voler estar ara al teu costat i no poder aconseguir
voler els teus petons apassionats i no poder apreciar
voler estimar-te sense poder aconseguir
fan que brolli sospirs i nostàlgies.
Avui, matí i sempre t'estimaré
saps que només tu tens el meu cor
saps que només teu sóc, he estat i seré
saps que en aquesta vida
i més enllà de la mort
ets tu la que vaig estimar,
amo i estimaré.
Te quiero.
Te quiero de verdad.
Ya sé que hay otro,
sé porque empezó todo.
Quiero que seas quien quieras ser.
Me lo dijiste, me lo dijiste,
pero no te escuche.
Me lo decías cada vez que te preguntaba
que pasa ?, y callabas.
Cada vez que te tocaba,
y tú te apartabas.
Por mucho que nos queramos engañar,
nuestros cuerpos no saben mentir.
He igual que nuestras mentes,
Nuestros cuerpos han dejado de mentir
hace mucho tiempo.
Llevo años estando hueco,
pensaba que si era sumiso
y lo hacia todo correctamente.
Este dolor, este sentimiento,
de ser un fracasado, desaparecería.
Y ahora, estoy atrapado en un cuerpo roto,
en un mundo que literalmente
se está desmoronando,
y en una mente que quiere matarme.
No quiero ser normal...
no quiero reír sino quiero...
no quiero vivir sin vivir,
no quiero callar,
lo que no se debe callar.
no quiero amigos omniscientes...
no quiero normal ser lo que esperan...
no quiero cosechar lo que siembras,
no quiero más sostener lo que el resto...
Vasta de guerras vehementes,
vasta de dioses profetas,
vasta de ver sin verse,
vasta de este egoísmo en el mundo...
quiero de este hastió escapar,
quiero de este tedio poder sobrevivir.
