ALGUNS POEMES DE MONTSERRAT ABELLÓ I SOLER
Sovint diem
això és la fi,
cap música ja no controla
les nostres esperances.
Però hi ha ulls que no coneixem
que escruten l’horitzó,
llavis que xiuxiuegen.
Orelles que perceben,
que amatents escolten
allà al fons de la nit.
Aquesta és la força que busquem,
l’amor que aprenem a sostenir
contra el caire del temps.
(De Dins l’esfera
del temps, 1998)
Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.
(De Dins l’esfera
del temps, 1998)
Visc i torno
a reviure
cada poema,
cada paraula.
Estimo tant
la vida
que la faig meva
moltes vegades.
(D’El blat del temps, 1986)
Plantar sobre la terra
els peus. Ja no tenir
por. Sentir com puja
la saba, amunt, amunt.
Créixer com un arbre.
A la seva ombra
aixoplugar algú que
també se senti sol, sola
com tu, com jo.
(D’El blat del temps, 1986)
T’he estimat
amb massa
paraules.
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.
(D’El blat del temps, 1986)
Avui les paraules
no se’ns quallen a la
boca.
Cauen com fulles,
mortes,
deixalles de sentiments
i d’esperances.
(D’El blat del
temps, 1986)
VIDA I OBRA
Al jardí plou.
L’herba és dreta:
petites agulles erectes,
antenes de la terra,
esponja negra.
I jo romanc callada,
profundament retreta,
amb els fils invisibles
de tot de vides tendres entre mans.
Dona, necessària com la pedra,
sempre endinsada en la terra!
(De Vida diària,
1963)
Marxaré per
un llarg camí;
ja no hi retrobaré la veu,
l’amic. Aturada en el
camí, desconeixeré
la meva ombra allargada
al portal dels adéus.
La mà estirada plena
de records d’ahir.
I, amb l’esguard fit
a l’horitzó, esperaré
el meu propi retorn.
(De Paraules no
dites, 1981)
T’he estimat
amb massa
paraules.
Voldria
poder tornar
a estimar-te
amb una
sola paraula.
(D’El blat del temps, 1986)
Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra inexplicables
silencis.
La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.
És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.
(De Foc a les
mans, 1990)
Somni endins
planto el pensament,
lliure d’angoixa i de nostàlgia.
I velles imatges,
que ahir foren turment,
em són dolç fruit
d’amor, i de companyia.
(De Foc a les mans, 1990)
En la foscor del capvespre
compto espais buits que
ja mai no podré omplir.
Oh, callades estrofes,
mots que se’ns escapen
dins resquícies de somnis.
Vull retenir-ne el polsim
alat que ens deixen als dits.
(De Foc a les mans, 1990)
I dins meu una veu
em diu:
vine amb mi a contemplar
com són les paraules per dintre,
a sentir el pols de les coses.
I llavors penses en aquells
que estimes i amb qui has
conviscut al llarg dels anys
i encara no coneixes
– mirades que fugen,
pensaments tancats, potser
només desclosos en moments
fugaços o en la intensitat
del desig.
Però mai a dins,
sempre a la vora del torrent
de silencis o de paraules;
sempre a punt i amatent,
però sense saber, sense saber.
(De Foc a les
mans, 1990)
Tu saps com la llum
es rebel·la contra
estranyes ombres,
contra nexplicables
silencis.
La roda s’encongeix
al voltant nostre. Bogeria
d’ulls, de boques, de falses
paraules i profetes.
És com si en l’ampla envestida
del temps, els marges de la por
estrenyessin els camins.
(De Foc a les
mans, 1990)
Estimo els teus ulls,
les teves mans, la teva boca,
el teus cabells, els teus
llavis molsuts i càlids.
Els narcisos grocs
dins un gerro blau
allargat damunt la taula,
em miren erts i gentils,
elegants, indiferents
a la passió desbordada
del meu viure.
A l’insistent reclam
de la meva mà que escriu.
