Vint anys i un ictus
Als vint anys, la vida era un llenç ple de colors,
i un dia, sense avisar, tot es va tornar gris.
El meu cos va deixar de ser meu,
les meves paraules es van enfonsar dins un silenci pesat,
i els somnis es van trencar com vidre sota els dits.
Hi havia por, molta por:
la por de no reconèixer-me,
la por de perdre’m dins el meu propi cos,
la por que tot el que estimava s’esvaís com fum.
Però fins i tot dins la foscor més profunda,
una llum diminuta brillava.
Cada paraula recuperada,
cada gest aconseguit,
cada respir, era un triomf que ningú veia,
però que el meu cor celebrava amb força.
Vint anys i un ictus, i vaig aprendre que la força no sempre es veu.
Que el cor, encara que trencat, pot tornar a bategar amb més profunditat.
Que plorar no és rendir-se; és estimar-se.
Que cada petita victòria és un miracle que mereix ser recordat.
Ara, miro enrere i veig aquella jove espantada,
i la seva por em fa tremolar,
però també em fa somriure.
Vint anys, un ictus, una batalla invisible—
i una ànima que, malgrat tot, va aprendre a volar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada