Ja no puc més amb aquest pes,
el cor em cau dins del silenci.
Cada dia és una ombra nova,
i no sé com tornar a ser jo.
Em miro i no em reconec,
em parlo i no em sento viu.
Tot fa mal, tot és fred,
i la llum es queda enrere.
On és la pau que tothom diu?
On és l’amor que tot ho cura?
Només em queda aquest buit fosc
que m’estira amb veu madura.
No vull fugir per covardia,
només descanso si no hi ha crits.
Perquè viure quan tot crema
és com respirar entre fils.
Potser la mort no és la fi,
potser és un lloc sense dolor.
Només vull parar aquest plor
i dormir dins d’un record.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada