Natura morta, fràgil i feble,
agonitzant en l'últim ale,
la terra crida, "Moro," amb dolor,
i no us importa, és l'adéu final, un clam de tristesa.
Les flors, com ànimes perdudes,
moren en silenci, pètals com llàgrimes,
sota el pes d'un cel cruel i sense clemència,
el cor de la natura s'ofega en rimes amargues.
L'últim cant dels ocells s'extingeix,
en un silenci fúnebre, sense ressò,
la vida esdevé un somni que fuig,
i la mort abraça la terra amb dolor,
com un abisme obscè.
Les fulles, abans ballarines en l'aire,
ara moren amb una gràcia desesperada,
com notes tristes d'una melodia funèbre,
la natura morta, silenci etern,
aclamada en l'ànima desfeta.
Sota la llum fosca d'un últim vespre,
el paisatge esdevé un epitafi mud,
l'agonia de la natura, un trist destí,
on el crit de moro és l'últim sospir despullat,
una elegia plena de l'ànima destrossada.
Espero no nos suceda lo que nos dices en estos dos poemas.
ResponEliminaSaludos.
Ese decaer de lo que nos rodea. La naturaleza nos indica las etapas de florecer en primavera y la decrepitud del otoño, pero así es la vida, luego regresa la primavera.
ResponEliminaUn abrazo