Quan el sol cedeix el seu lloc a la nit silenciosa,
el cel es converteix en un tapís estel·lar
majestuós.
Constel·lacions ballen en una dansa
còsmica,
i la lluna presideix el ritual amb la seva
llum tranquil·la.
Les ombres del bosc s'allarguen com
misteriosos poemes,
i les criatures nocturnes desperten per
iniciar la seva sèrie.
Els grills entonen una simfonia amb sons
persistents,
mentre el vent transporta històries
d'altres mons.
És com si la nit fos un temple, i les
estrelles, pregàries,
un lloc on la natura celebra la seva
pròpia divinitat.
Cada estel és una llanterna en aquesta
cerimònia sideral,
i la terra és l'altar on la màgia del cel
es manifesta.
Cierto. La noche altar brioso de estrellas, y de solemnidad. Un abrazo. Carlos
ResponEliminagracias por tu visita
EliminaUn sentido poema. Muy bello.
ResponEliminaUn abrazo.
gracias
ResponEliminacuídate mucho