Se'n va la vida,
segon a segon
i d'un moment a l'altre,
només serem ombres a l'horitzó...
Això és així i no ho és, alhora,
perquè més enllà de les hores i els segons
és on realment comença el temps,
exactament en aquell lloc on la pluja xopa tot per primera vegada...
Com les humils flors dels camins
o els arbres immensos que toquen el sol,
o els núvols que no van enlloc,
ni van tenir començament tampoc...
Així com l'aigua que flueix portant tota la seva història,
o les aus que canten els seus himnes
o com volar i veure-ho tot,
per sobre dels núvols...
Aleshores des d'aquest cel sublim,
l'infinit sembla perdre's
entre un plàcid raig de llum capritxós,
que trenca la foscor...
Un porpra immens inunda els meus ulls,
després un verd majestuós em delecta,
un vermell càlid m'omple de nostàlgia
i un blanc immaculat em mostra l'essència del meu ésser...
Espigues de blat que fueteja el vent,
camps de lila que acaricien els meus ulls
o la rosada de la pluja en un full,
per recordar-nos el que realment importa...
O la llum del sol que es barreja entre l'herba
quan estem estirats
o el so de l'aigua tan meravellós
i ple de vida...
O els colors increïbles d'una au
o d'una flor encesa,
o l'aroma dels pins
o caminar al bosc...
I respirar,
l'aire fresc i ple de perfums,
i poder obrir els ulls
per veure el sol perdre's a l'ocàs...
O la boira que avança majestuosa,
exèrcit de fum
i de fred
que ningú no pot vèncer...
I la llera els rius
i les pedres de les falltes
o el mar immens
o les cascades majestuoses...
I el blau del cel,
intens i immens,
on tot sembla tenir sentit
i on ha nascut el bell...
O la pell estimada,
o alguns ulls que ens roben l'ànima,
o l'amor,
que fa que tot valgui la pena...
O un petit estany,
d'aigua quieta i silent
o un paisatge infinit
que al·lucina la nostra mirada en la seva bellesa...
I amb això,
només amb això,
amb tantes meravelles juntes o separades,
puc dir que la meva vida ha valgut la pena...
Vale la pena, aunque haya espinas entre las rosas.
ResponEliminaUn abrazo, Anna