AL LÍMIT

Tens a la vida al teu abast,

a la mà, però no n'hi ha prou.

 

La vida com la poesia,

és el límit infinit del llenguatge.

 

És l'ombra de la ploma.

 

Al principi va ser el gest

i el gest va ser so,

i el so es va fer paraula.

I tot ja hi és

i tot ja és per ella.

 

I el poema és un no ésser,

i un no ésser, sense.

 

I la paraula és la vida,

i la poesia és la llum.

És el llampec a la nit,

és el fulgor etern.

Però l'ombra no entén,

no entén de versos,

ni tampoc llampecs sap.

 

La vida com la poesia,

és el límit infinit del llenguatge.

 

El meu límit, on és el meu límit?

 

 

 

Ni jo mateixa ho sé.

Potser la qüestió hi és,

a la resistència que em vulgui posar...

 

Però arribar al límit minva el teu ésser,

s'acompanya d'esgotament,

mental i físic, et col·lapsa, t'impedeix créixer...

 

No arribis al límit, evita-ho, faràs bé,

doncs jo arribar al límit,

i el gust que deixa al cor és amarg.

 

Límits n'hi ha molts,

la vida és l'única cosa que no pots perdre.

 

La vida és repte.

Viu-la, senta-la, riu, plora.

Guanya, perd, ensopega,

però sempre mira-la als ulls,

i no t'ensorris.

 

La vida és bella,

encara que algunes vegades no sigui color de rosa.

la vida és plena d'alegries i penes.

Cal viure-la pas a pas,

i veuràs que al final, sempre aconseguiràs els teus somnis

 

La vida és una força, una llum, un camí.

 

És la lluita per aconseguir els teus somnis,

sense rendir-te.

 

 

 

És gestar-se cada nit,

parir-se cada dia.

Però sempre...aixecar-se i seguir.