TEMPESTA D’ESTIU

Quina joia veure com cauen

a raig gotes grosses d’aigua clara.

Des del firmament a terra, es llencen

sense por, de la sotragada que rebran

les intrèpides llàgrimes celestials,

després de tant de temps de sequera.

 

I regaran les flors, diferents arbres,

plantes de tota mena i tonalitats.

Les xardors les apaivagaran,

i purificaran l’ambient enrarit.

 

Sense gens de melangia ni enyor,

pel sol roent que crema diàriament

des de fa tants de dies..., ara, miro

el carrer mullat per pluja formosa,

 

I l’ànim se m’endú a moure’m,

i revifar les ganes de feinejar,

que estaven ben esmorteïdes,

i oblidades de tota obligació.

 

Una orquestra de trons s’escolta

amb tonalitats greus, de paüra.

Que per uns moments ens parem,

escoltant-los-hi el seu clam.

 

Com m’encisen les tempestes,

aquestes d’estiu tan ensordidores.

Ara remuguen, aigua esvalotada,

tot sobtat i lleugerament, se'n van.