Al principi va ser el gest
el gest de voler escriure,
en l'ombra de la teva ploma.
I del gest va ser so,
de ser recitat o llegit.
La vida es com la poesia
és el límit infinit del llenguatge.
És habitar la parla amb la veu
amb el sensació auditiva
El so es va fer paraula,
en la porta de cada pensament,
en cada sentiment.
I el poema és un no ser,
i la paraula és la vida
i la poesia és la llum,
d’un ser ofuscat
és el llampec en la nit,
és el resplendor etern;
però l'ombra no entén:
no entén de versos,
ni de llampecs sap.
La vida es la poesia
és el límit infinit del llenguatge
jo sense ella no viuria.
Una preciosa poesía. Sin lenguaje, sin las palabras, escritas, dichas o pensadas, no estaríamos en nuestro medio
ResponEliminaUn abrazo y feliz día
Hola gracias por tu visita y comentario
Eliminate lo agradezco mucho
espero que estés bien
cuídate mucho
Besos
Hola Ana.. Saludar-te porto un tems ausent dels Blogs... Diuen que la poesia no transmet pensaments, transmet experiències..
ResponEliminaUna abraçada..
gracias por tu visita y comentario
Eliminate lo agradezco mucho
espero que estés bien
Besos
Una sentida oda a la poesía y a la vida, fundidas en tus versos.Es la "poesía necesaria, como el pan de cada día", que dejó escrito el poeta Gabriel Celaya.
ResponEliminaMi enhorabuena, Anna.
Un abrazo.
Gracias por tu visita y comentario
ResponEliminate lo agradezco mucho
Besos