dijous, 19 de juliol del 2018

ENCLAUSTRAT


Viu enclaustrat amb tu,

ple de limitis i barreres

sospiro per una mica de tendresa,

una mica de descans al meu dolor

que m'arrossega a l'abisme

de no poder de tu escapar-me.



Presoner per obligacion,

perpètuament i congenicamente,

i mut, i gairebé inert, en el meu silenci,

vivio o sobrevisc enclaustrat amb tu.



Silenciós davant l'evidència

que la teva ets el meu món i el meu botxí,

i de tu no puc escapar, no puc fugir, no.



Aguditzo els meus sentits,

i miro al cel en el crepuscle

del que del meu lentament es va morint,

amb el adbertimiento del teu agonizacion

fins al meu final amb sofriment,

i patiment fins a la meva mort.



Cada dia ets diferent,

més cruel, més inhumà, més punxant.



Cada moment ets un altre, amb un nou dolor,

amb un somriure endiablat, que martiritzes la meva ment

la meva ser la meva ànima, el meu cos

però, ets un altre, cada vegada més diferent,

però amb un únic obsegetivo



amargar-me, maltractar-me i eleminarerme

sense abans no sigui amb la teva gran tortura.



I no obstant això et sóc fidel, segueixo vivendo amb tu

viu enclaustrat amb tu,

ple de linites i barreres.



De vegades en penombra et sento,

com un ideal que a moments s'esfuma,

i en silenci que no et noto

com el solitari dels ulls tristos.



Sóc teu en el meu tormentosa

delicada persona de naturalesa,

fràgil feble, i torturada

per la malaltia que m'enclaustra,

a la vida plena de dolor sofriment.



Davant de tu va manifestar

sóc l'esclau encadenat

el que viu en el suplici,

entre les quemantes hores del dia

i els minuts dels quals em turmentes.



I encara dius que vola sense barreres,

sense horitzons que m'alliberes,

si el teu vius per sobre de tot,

de tot el que jo sóc,

i més enllà d'això, et desitjo

si no estigués enclaustrada amb tu

tal vegada ja no viuria tal vegada ja no existiria

perquè sóc de tu,

i sempre de tu,

l'enclaustrat per tu,

pel dolor sofriment

patiment sense fi per tu.


10 comentaris:

  1. INFORMAÇÃO
    Tal como tinha anunciado acabo de publicar mais um episódio, o oitavo, da saga É DIFÍCIL VIVER COM UM IRMÃO MONGOLÓIDE que desta feita tem como título... "Empernanço de pestana"... Com este texto a acção entra de raspão na guerra colonial e ainda na ida do primeiro homem à Lua. Uma vez mais alerto para imagem que pode impressionar as/os mais sensíveis.


    Volto depois para comentar.


    ResponElimina
  2. Uma alma inquieta e m belo momento poético!!!bj

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gracias por tu aportacion y tu regreso por el blog.

      Besos

      Elimina
  3. La enfermedad es siempre la vencedora y siempre te limita te lleva a su capricho.

    Besos

    ResponElimina
    Respostes
    1. Si es cierto y casi siempre nunca te la buscas.

      Gracias por tu aportacion.

      Besos

      Elimina
  4. Una enfermedad nunca es agradable y amigable, caprichosa y te limita a sus antojos, hasta te puede anular como persona e incapaz de ser tu mismo.

    Besos

    ResponElimina
  5. Tota malaltia o dolència sempre és injusta, ningú vol estar contínuament en hospitals o com quirofanos medicines,
    No sempre aquestes lliure d'això ja que poden per error produir-te o ocasionar els metges el que no vols són pífies i els seus errors que no tenen solució

    petons

    ResponElimina
  6. Si realment cert gracies per la teva fidelitat i la teva aportacio al blog.

    Petons

    ResponElimina